El 10 d’abril del 2015 era a la grada de Fon­ta­jau. Era una de les 5.000 ànimes que van empènyer l’equip a asso­lir una fita ines­pe­rada –adme­tem-ho!– i que van xalar d’aquell moment tan espe­cial. La con­se­cució del títol era la cul­mi­nació d’un llarg procés a la demar­cació de Girona, i en espe­cial a la ciu­tat. D’una lluita que van ini­ciar fa mol­tes dècades uns pocs il·lumi­nats que cre­ien que el bàsquet femení podia néixer i créixer a casa nos­tra, en un moment cru per a l’esport femení. D’unes per­so­nes per­se­ve­rants que van posar les bases d’un model de for­mació propi, que de mica en mica va gua­nyar en ambició i en constància, i que va per­me­tre a Girona fer-se un lloc entre els impor­tants, quan tot allò que sobre­pas­sava l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona era menys­tin­gut. D’aquest model en van sor­tir grans juga­do­res i reco­ne­guts entre­na­dors i entre­na­do­res. I d’aquest model beu, sens dubte, l’Uni Girona, que s’ha aca­bat con­ver­tint en l’esten­dard de tot aquest apre­nen­tatge acu­mu­lat.

I aquell 23 d’abril del 2015 tot el bàsquet gironí es va fer partícip d’aque­lla victòria i d’aquell títol. Perquè l’equip tras­pu­ava molta cata­la­ni­tat i molt giro­nisme. Perquè l’orgull del club radi­cava en això: que des de Girona es podien asso­lir grans fites. Que la ter­ri­to­ri­a­li­tat és diversa però que el talent no s’acu­mula només a la cen­tra­li­tat. Amb modèstia i pocs recur­sos, sí. Però aquesta és la gran gran­desa de l’Uni. Que no renega d’on ve, sinó que en fa gala. I que, 20 anys després del seu nai­xe­ment, con­ti­nua amb el mateix espe­rit, amb els con­tra­temps i mal­de­caps que això genera. I, mal­grat això, no hi renun­cia.

Aquell 23 d’abril del 2015, l’Uni va obrir de bat a bat la porta de les opor­tu­ni­tats en el bàsquet femení. Posava fi a la dic­ta­dura dels pode­ro­sos i ani­mava la resta a tre­ba­llar inten­sa­ment i amb constància si volien pujar al car­ril del tot és pos­si­ble. Aquell 23 d’abril, l’Uni va posar la pedra defi­ni­tiva per con­ver­tir-se en un dels grans i des de lla­vors la seva tra­jectòria ha estat ascen­dent, com a crei­xe­ment de club i de pro­fes­si­o­na­lit­zació. Amb moments eufòrics i també de gran decepció. Amb greus pro­ble­mes de gestió, també. I aquí cal inci­dir-hi més. Perquè no sé si mai es valo­rarà prou el que han acon­se­guit els seus impul­sors. Molts dels quals hi eren fa 20 anys i segu­ra­ment hi seran uns quants més. Més enllà de copets d’ànim, l’Uni neces­sita un suport real i urgent. I és de justícia, per tot el que ha repre­sen­tat en l’àmbit espor­tiu, per tot el que ha asso­lit i pel renom inter­na­ci­o­nal que té. I per la bata­lla que ha hagut d’afron­tar sem­pre i de manera rei­te­rada con­tra l’esport mas­culí. Una bata­lla de la qual no ha fet una guerra però sí una dis­puta de dig­ni­tat. I com se l’ha gua­nyat! I per molts anys!