La tem­po­rada 1971-72 del bàsquet de clubs es va aca­bar aviat atès que la selecció espa­nyola havia de jugar al maig un preolímpic als Països Bai­xos bus­cant plaça per als Jocs de Múnic. Així doncs, a mit­jans d’abril lliga i copa esta­ven enlles­ti­des amb doblet del Real Madrid que entre­nava l’ala­cantí Pedro Ferrándiz. El Barça havia que­dat segon a la lliga i va caure en semi­fi­nals del tor­neig del KO davant els blancs.

Per pre­pa­rar la cita neer­lan­desa, la Fede­ració Espa­nyola de Bàsquet va mun­tar un tor­neig a Bar­ce­lona: el I Tro­feo Azul­grana, un qua­dran­gu­lar al Palau Blau­grana amb el Barça i les selec­ci­ons d’Espa­nya, Iugoslàvia i el Bra­sil. L’ambi­ent que envol­tava aquells dies la relació entre el bar­ce­lo­nisme i la selecció era força enra­rit: el tècnic esta­tal, Anto­nio Díaz-Miguel, no havia inclòs cap culer en la con­vo­catòria per anar al preolímpic quan era vox populi que juga­dors com Aíto García Rene­ses i Manolo Flo­res merei­xen haver estat cri­dats.

Això pro­met? Esta­blim els pre­ce­dents: el 5 de setem­bre de 1971, el Barça i Espa­nya ja s’havien enfron­tat en un par­tit d’entre­na­ment a la pista del Pica­dero, molt a prop del Palau Blau­grana, quan la selecció es pre­pa­rava per a l’Euro­basket d’Essen, un matx que va gua­nyar l’equip esta­tal per 79-80 i del qual Justo Conde escriu­ria: “Los afi­ci­o­na­dos bar­ce­lo­nis­tas se habían pasado todo el tiempo abuc­he­ando a nues­tros selec­ci­o­na­dos.” El cas és que mesos després l’orga­nit­zació d’aquell Tro­feo Azul­grana va pro­gra­mar el Barça-Espa­nya com a par­tit inau­gu­ral de la com­pe­tició. Aquell ves­pre del 26 d’abril de 1972, en veure un Palau gai­rebé ple, l’esta­blish­ment va començar a pen­sar que pot­ser no havia estat una bona idea repe­tir aquest par­tit vist el com­por­ta­ment del públic en el pri­mer duel; de fet, el pre­si­dent del FC Bar­ce­lona, Agustí Mon­tal, havia fet unes decla­ra­ci­ons pre­ven­ti­ves dei­xant clar que “la selección es el equipo de todos” i que “el público azul­grana demos­trará su depor­ti­vi­dad”. I no només això; una estona abans de començar el par­tit el pre­si­dent de la Fede­ració Espa­nyola, el madri­leny Enri­que Menor, tement pot­ser un resul­tat no desit­ja­ble, va entrar al ves­ti­dor del Barça per rega­lar unes cor­ba­tes a la plan­ti­lla i de pas­sada pre­gar a l’equip que “ajudés en el que pogués la selecció naci­o­nal”, però els juga­dors culers, l’entre­na­dor Xabier Añua i no cal dir l’afició no esta­ven per orgues, com escriu­ria Josep Maria Casa­no­vas en la crònica del matx a Mundo Depor­tivo: “Emoción indes­crip­ti­ble con un público entre­gado por com­pleto. Las canas­tas azul­grana se tra­ducían en explo­si­o­nes de júbilo, las del rival en mues­tras de des­en­canto.” Tor­nava a repe­tir-se el que havia succeït uns mesos abans i abans encara l’any 1969, quan en la final de la Copa d’Europa Real Madrid-CSKA de Mos­cou dis­pu­tada a Bar­ce­lona el públic català va fer cos­tat majo­ritària­ment als rus­sos, un fet que l’Espa­nya tar­do­fran­quista no va pair gens bé.

Tor­nant a aquell ves­pre de pri­ma­vera, amb un Palau bol­cat en l’equip, el Barça va sor­tir amb Aíto, Josep Maria Soler, Manolo Flo­res, Nor­man Car­mic­hael i Char­les Tho­mas. Els 40 minuts de joc van aca­bar amb empat a 64, igual­tat que es man­te­nia després de la pri­mera pròrroga (74-74). El segon temps extra es va jugar, segons escriu­ria Lluís Dupré a La Van­guar­dia, “con muc­hos ner­vios y con el ambi­ente muy cal­de­ado”, i el matx va aca­bar amb victòria blau­grana per 82 a 81 gràcies a una dar­rera cis­te­lla de Car­mic­hael que va posar la cule­rada en èxtasi men­tre Casa­no­vas par­lava de “alegría incon­te­ni­ble de una afición for­jada en los esta­dios de fútbol a la que en oca­si­o­nes el balon­cesto le va grande”. El blau­grana Char­les Tho­mas, amb 21 punts, i el base madri­dista de l’equip espa­nyol Car­melo Cabrera (22) van ser els màxims ano­ta­dors del par­tit.

Anys després Manolo Flo­res recor­da­ria aquell enfron­ta­ment en una entre­vista també a Mundo Depor­tivo: “El ambi­ente que envolvió al tor­neo fue de lo más tenso. Al público le sentó muy mal que no fuese lla­mado ni un solo juga­dor bar­ce­lo­nista y eso hizo que en todos los par­ti­dos de la selección naci­o­nal tomase par­tido por el equipo adver­sa­rio. [...] Que el Bar­ce­lona ganase a la selección sentó fatal en las altu­ras fede­ra­ti­vas.”

De fet, el Barça no en va tenir prou der­ro­tant Espa­nya, ja que l’endemà, en la segona jor­nada de la com­pe­tició, l’equip va vèncer també Iugoslàvia (81-78), per tan­car la com­pe­tició caient davant el Bra­sil per 66-85. Amb un tri­ple empat a dues victòries entre cata­lans, bra­si­lers i espa­nyols, els sud-ame­ri­cans s’endu­rien el tro­feu per la diferència de punts. El Barça, però, havia gua­nyat dues selec­ci­ons que esta­rien mesos després als Jocs Olímpics i havia fet història superant Espa­nya, un par­tit el record del qual va ser ràpida­ment desat en el calaix de les coses que en aquell moment con­ve­nia obli­dar. I òbvi­a­ment, és sobrer expli­car que aquell tor­neig mai no va tenir una segona edició.