Al pavelló Lluís Bachs es veurà aquesta tarda (19 hores) l’últim ball del Tor­dera-Bla­nes a Lliga Feme­nina 2. El derbi con­tra el GEiEG serà el dar­rer par­tit del club verd a la cate­go­ria, en un duel que esce­ni­fica el punt final a la fase regu­lar de la com­pe­tició. Una tem­po­rada mar­cada pels can­vis a la ban­queta i la manca de rotació en la plan­ti­lla acaba essent un final gris per a un club d’un muni­cipi de 18.000 habi­tants que —després de viure un ascens digne de pel·lícula de Hollywood— havia acon­se­guit fer rea­li­tat un somni. Una experiència que que­darà immor­ta­lit­zada en el record de mol­tes per­so­nes, com és el cas de Marina Serra, Júlia Juvan­teny i Thais Mora­les, les tres úniques juga­do­res que han vis­cut l’ascens i aquests dos dar­rers anys.

“És una mica trist i fa ràbia. Fa set­ma­nes que ho tenim coll avall, és una bar­reja de sen­ti­ments perquè tenim ganes que s’acabi perquè ha estat una tem­po­rada molt dura i et que­des així una mica... és com­pli­cat. Quan perds tants par­tits és com­pli­cat (...) S’ha de jugar i pen­sar que serà l’últim a LF2 i inten­tar gau­dir.”, refle­xi­ona Marina Serra. La capi­tana hi afe­geix que, tot i que es tan­qui una etapa, l’experiència és immensa: “Som molt afor­tu­na­des de viure el que hem vis­cut i com ho hem vis­cut. També que el club acceptés la cate­go­ria, que ens ins­crivís tot i el que impli­cava per al club econòmica­ment, que és un bon forat. Ens ho hem gua­nyat a la pista i espor­ti­va­ment. Sabem que som afor­tu­na­des i sabem el que costa, per això hi ha la bar­reja de sen­ti­ments, perquè també sabem que és difícil que es torni a repe­tir.”

Coin­ci­deix en aquesta manera de pen­sar Thais Mora­les: “Ha estat un somni fet rea­li­tat. En cap dels casos ho hau­ria espe­rat. Em fa molta pena però alhora estic molt con­tenta d’haver-ho pogut viure amb les meves com­pa­nyes. Amb un altre grup no hau­ria estat el mateix. Fa dos mesos que ens en fem a la idea, n’estem agraïdes però enfa­da­des per no haver pogut gau­dir aquest any com ens hau­ria agra­dat.”

Aquest tri­dent que va viure un ascens a Màlaga amb taquicàrdia inclosa tam­poc no s’entén sense el paper d’una giro­nina que s’ha tor­nat a ena­mo­rar del bàsquet a Tor­dera, Juvan­teny. “Per mi ha estat un regal perquè s’han vis­cut coses que no pensàvem que podríem arri­bar a viure. Ha estat molt espe­cial fer-ho en aquest club i viure-ho amb elles dues. En aquests anys hem vis­cut moments de tot, crec que ha estat dels moments que més he gau­dit del bàsquet i aquest any dels que més he patit també... Però tot allò bo com­pensa tot el pati­ment, els ner­vis i l’angoixa. Ho com­pensa tot.” L’atleta resu­meix la clau d’aquest grup: “Al final hem fet aquesta petita família, una família de debò.”

El Tor­dera tanca una etapa amb aquest últim ball, però de ben segur que encara li queda reper­tori de cara a les pròximes tem­po­ra­des.