“Llàstima del resultat final”

Tristor de veure com el que vas aconseguir l’any passat es queda en no res. Sí, n’has gaudit, però tampoc és ben bé això, perquè els tres darrers mesos han estat d’un patiment constant. Moltes hores de dedicació, tant de l’staff com de la gent que ha vingut a tots els desplaçaments. I per això el regust és amarg, per no haver aconseguit el que volíem. Al final tampoc hem estat tan malament, sobretot en la primera meitat de la lliga, però els partits clau que hauríem d’haver guanyat se’ns van escapar gairebé tots. Tots no, perquè per això vam poder fer el play-out, però sí que contra el Gandia [100-104], que hi va haver tres pròrrogues, o contra el Salou [80-77], que estava amb una victòria més que nosaltres, si arribem a guanyar, que anàvem al davant tot el partit, ens hauríem pogut situar a play-off.

En les dues eliminatòries s’ha salvat el que havia quedat més avall. Això és esport i et quedes amb pena i, alhora, content perquè un poble petit hagi viscut una cosa que pocs equips de Girona han pogut fer. S’ha aprofitat i s’ha viscut, però llàstima del resultat final.

Pujar de categoria és molt complicat. Si no m’equivoco, són 140 equips i en pugen sis. Encara que quedis primer has d’anar igualment a fases i has quedar primer d’un grup de quatre. Pujar costa molt. I després hi ha el que tens aquí: aquesta afició, juguis a la categoria que juguis, és un extra per a cada jugador que vingui perquè saben que tindran el pavelló ple cada dia, i això no passa a tot arreu. Mira Fontajau mateix; en canvi, a la Bisbal no fallen, tot i que és més fàcil d’omplir perquè són 500 persones i allà 5.000.

En l’últim partit sé que hi va haver 100, 200 o 300 persones que es van quedar sense entrada. Que la gent vulgui venir i quedi fora, diu molt de l’ambient d’aquí, de com s’hi viu el bàsquet i de com s’hi ha enganxat molta gent. Dilluns, que vaig fer un entrenament a la base, m’ho va dir una mare a qui no coneixia, que era del futbol i que aquest any s’hi havia enganxat perquè era al costat de casa. Això no passa cada dia i em quedo amb això, amb la gent.

Sí, però és una mica trist aconseguir una cosa que és tan difícil i que estàs tan a punt... Crec que teníem millor equip, no vam jugar millor perquè el resultat així ho demostra, però, amb la plantilla que teníem i si haguéssim fet una mica millor les coses, ens hauríem salvat.

El canvi d’entrenador va ser una mica tard. S’ha notat; de cinc partits amb el nou entrenador se n’han guanyat tres. I si ho haguéssim fet abans? Potser no, potser si ens haguéssim quedat amb en Carles [Rofes] perds un o dos partits més i t’ho acabes jugant amb el Huelva, que com s’ha vist era molt més fluix que el Clavijo. Entre la mala sort i com s’ha gestionat, sap greu. Hi dediques moltes hores, i jo que treballo a l’obra i m’aixeco cada dia a les sis del matí per plegar a les tres i a les sis ser a la Bisbal un altre cop per acabar a les nou o les deu del vespre i tornar a Girona i dutxar-me i sopar..., t’aixeques mort i amb ganes de dir prou, però vas pensant que falta poc i, per a mi, anar acumulant derrotes se m’ha fet molt dur.

Fins i tot l’entrenador va abaixar el cap, no trobava solucions i no sabia motivar els jugadors. Hi havia poca confiança i quan les coses no van bé, totes juntes, és difícil. També hi influeix el resultat, que quan guanyes tot va bé però quan en perds quatre o cinc de seguits has de mirar què fer, i com que ja es van intentar els fitxatges, el més fàcil és canviar l’entrenador. I sap greu, perquè per tres partits que faltaven, sent el que ens va dur a la categoria, fa que sigui trist: per al club pel fet de baixar, per a l’entrenador que hi havia abans perquè fent-ho millor o pitjor va donar tot el que va poder, el nou que també ha vingut amb molta il·lusió i són cinc setmanes que ens entrenàvem quatre dies i el cap de setmana també... Dels últims 20 dies, 17 van ser d’entrenament o partit. I desplaçaments, treballant cada dia... Estava fos, però no vam abaixar el cap en cap moment. No hi ha cap retret.

Sempre he dit que serà un dels millors records que tindré mai. Se’ns donava per morts i vam aconseguir aixecar-ho, i quan guanyes d’aquesta manera ho gaudeixes més i te’n queden grans records. Mantenir el bloc va ajudar a aconseguir totes les victòries del principi, que érem un grup que anàvem a l’una amb quatre peces més. En la segona volta tots els equips havien agafat embranzida amb els nous fitxatges i en canvi nosaltres havíem d’acabar jugant més els de la casa. Van venir William Falk i el base [Trey Niemi], però la resta no van rendir com ho haurien d’haver fet.

Segur que no hi ha cap jugador més a la lliga que fes el mateix que jo, era impossible. La meva intenció és continuar i n’haurem de parlar amb el club, però si ens ho posem fàcil seguiré. Quedem tres o quatre i és una pena. Quan aconsegueixes una cosa així i l’any passat fas fora en Ferran [Díaz] o l’Adrià Cano, que són gent tan maca i propera, per fitxar gent de fora, què passa? Que baixes i són els primers de marxar. I quedem en Toni, l’Isaac, l’Enric no se sap i jo. Com a molt 5 de 13 que acabem. S’ha mirat de fer-ho tan bé com fos possible i ha costat, però moltes coses no s’han fet bé i això és per l’experiència, no tenir-ne en aquesta categoria, que ens ha fet cometre errors que si hi tornéssim aquest any no els tornaríem a repetir.