Una tem­po­rada molt difícil, sí. Al final, si mires enrere, hem patit. Hem patit molt: la gent ha patit, l’afició ha patit... I al final, bé, ens hem de que­dar amb el que és bo. Es tre­uen coses molt posi­ti­ves. Crec que hem sabut tirar enda­vant quan ningú hi con­fi­ava o ens dona­ven per morts. I ho hem acon­se­guit. A sobre, fent-ho en equip. Cadascú crec que hi ha posat el seu gra de sorra. Ens hem hagut d’adap­tar a mol­tes coses, a can­vis d’entre­na­dor, can­vis de posi­ci­ons, lesi­ons, i, tot i així, no ens hem ren­dit mai, i al final hem acon­se­guit la per­manència.

No men­tiré: crec que era quan teníem un balanç de 2-11, sols a la cua de la clas­si­fi­cació, que ho veia tot molt, molt fosc. Però el par­tit de Lleida va ser el que va fer el clic de l’equip. Ens va fer obrir els ulls; vam tor­nar a aga­far les ganes de tor­nar a ser l’equip que sabíem que teníem poten­cial de ser, bus­car la nos­tra iden­ti­tat, que crec que amb Moncho hem arri­bat a tro­bar. Hem tre­ba­llat molt dur, això sí. És veri­tat que Moncho és una gran per­sona, un entre­na­dor de 10, però ens ha exi­git molt. És el preu que havíem de pagar. I, al final, amb l’ajuda, el com­promís i l’esforç de tot­hom, ens n’hem pogut sor­tir i cap­gi­rar aquesta situ­ació, que era molt negra.

A mi em sor­pre­nia molt l’estat anímic del Moncho. Venia cada dia amb men­ta­li­tat posi­tiva. Nosal­tres ja arros­segàvem el pes de mol­tes der­ro­tes, l’estat d’ànim molt nega­tiu, i ell no es va donar per vençut. De fet, el pri­mer par­tit que juguem amb ell, a la pista del Breogán, el per­dem. El segon, a Sara­gossa, també; una altra bufe­tada. I el Moncho, cada dia, cada matí, posi­tiu, posi­tiu, a tre­ba­llar i a tre­ba­llar. I, al final, això ens ha fet sor­tir d’aquest bucle nega­tiu. La victòria de Lleida ens va fer obrir els ulls i ens va aju­dar a tro­bar el camí, a ser l’equip que volíem ser.

Sí, és això. Fal­tava treure aquesta iden­ti­tat. Els fit­xat­ges de Martínez i Pep ens han aju­dat a can­viar mol­tes coses, tant dins com fora de la pista. Són dues grans per­so­nes que dins la pista són uns pen­cai­res i fora són com ciment, aju­den que tot­hom esti­gui engan­xat amb tot­hom, a treure posi­ti­visme d’on no n’hi ha. Ens han anat molt bé tots dos fit­xat­ges, però és el que dius: teníem coses a dins, ens fal­tava una iden­ti­tat, hi havia massa nega­ti­vi­tat, havíem entrat en un bucle i tot ho vèiem molt fosc. Neces­sitàvem obrir una mica la ment. I també, no dic sort, però sí que t’ajudi pun­tu­al­ment un moment de bona sort per aca­bar de fer el clic que et fa falta.

Sí, exacte. Ens vam creure que érem capaços de gua­nyar qual­se­vol. Si juguem així d’inten­sos els 40 minuts, si no abai­xem els braços en els moments dolents que sem­pre es pot tenir en un par­tit, doncs es poden fer coses. És aquest clic que t’ajuda a estar anímica­ment més posi­tiu. Per des­comp­tat que hi ha fases dolen­tes, i en els par­tits mai són tot flors i vio­les, però que no ens afectés tan nega­ti­va­ment, saber ser sòlids i resis­tir per, com a mínim, con­ti­nuar llui­tant.

És veri­tat que aquesta tem­po­rada ens vam ajun­tar molta gent nova. L’ACB és una lliga molt com­pe­ti­tiva, i neces­si­tes tenir una iden­ti­tat, que en poc temps és difícil d’acon­se­guir. Si et poses a pen­sar en equips fets, i ara se m’acut el París, reve­lació de l’Euro­lliga, venia d’una base de fa molts anys. Sem­pre hi ajuda; saps qui tens al cos­tat, qui­nes són les seves qua­li­tats, també les carències. S’agra­eix aquesta química, aquesta com­pa­nyo­nia. Tot això ens ha d’aju­dar. A veure si pot durar anys i que això vagi cap amunt.

No sé què pas­sarà, tam­poc tinc cap primícia, però, si s’arriba a fer, crec que és un gran pas per al bàsquet gironí. És una molt bona idea unir esforços entre el bàsquet femení i el mas­culí, i imple­men­tar tot el que es vol fer. Crec que això només pot anar cap a millor. I si és un pro­jecte de llarga durada, fa pinta que tot anirà bé.