El front unitari argentí
Els quatre jugadors llatinoamericans han anotat, de mitjana, el 36% dels punts de l’equip aquesta temporada
Juani Marcos, Maxi Fjellerup, Juan Fernández i Francisco Cáffaro tenen contracte el curs vinent
Aquest any han sigut el 27% del total de jugadors de la plantilla. Tots quatre junts han anotat 30,2 punts per partit, el 36,78% dels punts de l’equip. El Bàsquet Girona és el club de l’ACB amb una concentració més alta d’argentins i, òbviament, les expressions pibe i boludo brollen al vestidor. El front unitari argentí, format per Maxi Fjellerup, Francisco Cáffaro, Juani Marcos i Juan Fernández, comparteix vida dins i fora de la pista, motiu pel qual la satisfacció d’aquesta pinya és doble tenint en compte que tots quatre, amb contracte vigent, tornaran a coincidir el curs vinent.
Francisco Cáffaro (Santa Fe, 2000) acaba de completar la seva primera temporada a l’ACB. La seva progressió es va veure truncada en l’etapa universitària, on va passar pel quiròfan en tres ocasions. Tot i això, Caffi assegura que forma part de la seva mentalitat ser optimista. “Ha sigut un curs de molts alts i baixos, però he après molt. Ha sigut un any d’adaptació i m’he sentit bé i còmode, intentant aprofitar els minuts que he tingut a pista. Sempre intento veure les situacions amb el got mig ple, perquè es pot aprendre de tot”, assegura el pivot, que rememora el seu passat a l’NCAA. “A Virgínia vaig tenir tres operacions en els tres primers anys. Allà vaig pensar a deixar de jugar a bàsquet i avui he acabat una temporada a l’ACB. Crec que quan m’ha tocat he donat el millor de mi i estic tranquil sabent que puc, que puc entrenar i tenir el meu rol a dins l’equip. Al final del dia tampoc et pots trencar el cap quan les coses no van bé. Mirar les coses positives m’ajuda a estar més tranquil.” Ara bé, quan les coses no surten o hi ha una setmana dolenta, hi ha una recepta que mai falla. “Ens mengem un asado i ja està!”, exposa rialler.
El cuiner d’aquests àpats en què la carn és l’absoluta protagonista és Maxi Fjellerup (Tres Arroyos, 1997). El més veterà d’aquesta pinya és també el jugador amb més partits disputats al Bàsquet Girona. Dins el club, Fjellerup ha crescut exponencialment, i s’ha convertit enguany en una peça fonamental. “Ha sigut la temporada que més confiança he sentit per part del cos tècnic. També estava preparat, em vaig entrenar molt per arribar a aquest moment. I vull seguir així l’any que ve”, afirma. La resiliència i l’esforç els va aprendre del seu pare, Leandro Fjellerup, amb qui va compartir equip durant tres anys fins que el deixeble va superar al mestre i va creuar l’oceà per créixer com a professional. “D’ell ho he après tot: anava a treballar al camp ben d’hora i després anava a entrenar. D’ell he après que l’única manera de sortir dels moments complicats és treballant fort. I vaig gaudir molt jugant amb ell.”
Conscient que el bàsquet professional pot ser també una escala de grisos, Fjellerup recorda el seu compatriota Pato Garino, amb qui va poder compartir moments dins i fora de la pista que ara segueix compartint amb la resta de la tribu argentina. “El primer any vaig tenir en Pato Garino a l’equip que em va ajudar molt perquè al final aquí entrenes i hi estàs 3-4 hores al dia però després vols sortir i anar a fer un cafè o alguna cosa per trencar la rutina del bàsquet i tenir companys per fer això és important.”
Sobre la situació que ha viscut aquest any l’equip, Fjellerup destaca el fet que tots els jugadors hagin pres consciència. “Qualsevol jugador podria estar-se un any en un equip que no va bé, cobrar i marxar. Però crec que tots ens hem responsabilitzat quan les coses no han anat bé i hem entrenat fort per canviar la situació”, explica l’escorta, que afegeix que el suport familiar és vital. “És important tenir un bon suport al voltant i entendre que ens hem d’acompanyar els uns als altres. La meva mare, per exemple, sempre ve i es queda tres mesos aquí amb mi i ho passem molt be junts. Tinc la família molt present i això per a mi és fonamental.”
El cervell de l’equip
Una de les posicions que més pateixen un canvi d’entrenador és la de base. El cervell de l’equip, aquell que ha de traslladar a dins la pista allò que el tècnic té a dins del cap. Per a Juani Marcos (Rosario, 2000) aquesta ha estat una temporada d’aprenentatge i creixement. “El canvi va ser dur perquè sabia que havia d’ajudar l’entrenador a acoblar les coses i traslladar-les als partits; aleshores aquest era el meu rol. M’ho vaig proposar i en Moncho (Fernández) sempre em va donar la confiança de parlar i dir les coses que pensava i així ho he fet”, explica el jove, que afegeix que en el darrer duel el gallec li va reconèixer la feina feta. “En acabar el partit em va dir que part de la salvació era gràcies a mi, que m’havia donat molta responsabilitat, i ho valoro molt perquè és un gran entrenador i de la manera que ha confiat en mi sent tan jove.”
En els moments complicats, tenir tres compatriotes amb qui desfogar-se ha sigut un punt positiu. “Mai havia coincidit amb tants argentins i ser quatre és una experiència molt bona perquè parlem i fem coses dins i fora per ajudar-nos”, explica el base. I quan arriben les visites familiars, òbviament, són tots quatre els qui salten d’alegria. “Ens cuiden a tots. Just ara mateix tinc la meva mare i les meves dues germanes de visita, i ja s’han posat a fer unes postres. Sempre que ve algun familiar d’algun de nosaltres organitzem un asado i al final el grup està sempre molt unit.”
El més jove d’aquest quartet, Juan Fernández (Santa Fe, 2002), reconeix que jugar amb els seus companys és com jugar amb els amics. “Ajuda molt tenir-los en el dia a dia. Si no estem entrenant estem jugant a la Play o de viatge junts. Això ajuda molt crec també a la química dins la pista. El pivot conclou que la seva millor activitat, però, és molt característica del seu país: “Sempre fem coses i el que fem més quan ve la família és fer uns asados!”
Els carnissers de la demarcació de Girona, doncs, poden estar més que contents perquè hi haurà menú carnívor una temporada més.