Una de les obres del poeta palestí Mah­moud Darwis qüesti­ona: “Som el que fem amb el temps, o som allò que el temps fa amb nosal­tres?” Aquesta podria ser una de les refle­xi­ons que Laia Raventós (Santa Eulàlia de Riu­pri­mer, 1997) es va fer quan, immersa en la tem­po­rada 2022/23 amb el Cadí la Seu, va deci­dir que l’any següent no juga­ria a bàsquet. Una decisió sor­pre­nent per a un talent a l’alça de 26 anys i que havia fet tots aquells pas­sos que calia o es pres­su­po­sava que havia de fer fins a arri­bar a l’elit del seu esport: selec­ci­o­nada per al pro­grama de for­mació del Segle XXI, tres meda­lles d’or euro­pees i una de plata mun­dial en cate­go­ries infe­ri­ors amb Espa­nya, minuts i moments impor­tants en una uni­ver­si­tat ame­ri­cana (Char­lotte) i amb un crei­xe­ment con­so­li­dat en un equip de la màxima cate­go­ria.

Pot­ser perquè a vega­des el que fem con­su­meix allò que som, i qui som queda diluït en una rutina d’entre­na­ments, viat­ges, hores de fisi­o­teràpia, hores de recu­pe­ració, par­tits i encara més viat­ges. Un cúmul de cir­cumstàncies que van por­tar l’oso­nenca a dir prou. “Durant el meu ter­cer any als Estats Units vaig fer un viatge a Tailàndia i em vaig que­dar amb ganes de tor­nar-hi i tenir temps per viat­jar. No dic que sigui l’única raó, però sí que tenia l’espina cla­vada d’aga­far les male­tes, de mar­xar i no tenir obli­ga­ci­ons de tor­nar. La Seu d’Urgell és una segona casa per a mi, però neces­si­tava una pausa, men­tal i física. I ales­ho­res vaig dir: d’acord, l’any que ve no vull con­ti­nuar, i no sé si vull jugar més”, reme­mora Raventós.

Capaç d’aïllar-se del soroll que fa una ter­rassa d’un cafè de Gurb a l’hora punta de l’esmor­zar i pen­sa­tiva a l’hora de res­pon­dre al que se li pre­gunta, reco­neix que és difícil enu­me­rar els sacri­fi­cis que demana l’esport d’alt ren­di­ment, un dels més cos­to­sos, el temps: “Renun­cies a moltíssi­mes coses. De les més impor­tants, la família i els amics. Sem­pre que ells feien plans xulos, era ‘no puc, tinc entre­na­ment’ o ‘no puc, tinc par­tit’. I quan estàs amb la selecció, tots els dies de vacan­ces tens con­cen­tració, euro­peus... Crec que t’hi acos­tu­mes i no tens les expec­ta­ti­ves de tenir aquest temps perquè ja saps el que hi ha. Vas empal­mant i no te n’ado­nes, i pot­ser quan ets més gran dius: ostres, m’he per­dut mol­tes coses! A la vegada també tinc experiències que sense aquest temps no hau­ria pogut viure.”

La decisió estava presa: en aca­bar el curs hi hau­ria una pausa. Ara tocava el més difícil, aca­bar la tem­po­rada. “Em lle­vava als matins i deia, quina man­dra o quin pal anar a entre­nar-me avui, demà i demà pas­sat. Que­da­ven molts dies per aca­bar la lliga. I tot i saber que era l’última tem­po­rada, perquè per a mi era l’última tem­po­rada, doncs ho veia molt lluny. I cada dia se’m feia més gros i cada vegada em cos­tava més. I això sumat a les ganes que tenia de fer altres coses, que no podia fer perquè durant la tem­po­rada no tens temps de fer gai­rebé res, va ser el que em va fer ado­nar que no volia con­ti­nuar. Jo abans arri­bava als entre­na­ments feliç, fent bro­mes a tot­hom… I després d’això ja no hi era. Sem­blava que estigués sem­pre enfa­dada i se’m va fer llarg, però alhora curt perquè tot passa volant. I va arri­bar l’últim par­tit i jo era super­feliç.”

Res­pon­sa­ble de cap a peus, per a Raventós el com­promís pesava molt i anava per davant de les ganes o la neces­si­tat d’invo­car un temps mort. “No m’agrada dei­xar les coses a mit­ges. En aquell moment tenia un paper impor­tant dins l’equip i no em veia capaç de dei­xar-los pen­jats. L’entre­na­dor havia con­fiat molt en mi i volia aca­bar.” I així va ser. Només la mateixa Raventós sap la sen­sació d’alli­be­ra­ment que va recórrer el seu cos quan va sen­tir el tri­dent arbi­tral xiu­lar el final d’aquell par­tit de play-offs con­tra el Per­fu­merías Ave­nida. Era 23 d’abril del 2023. El Sedis va per­dre con­tra un transatlàntic, però la der­rota era el menys impor­tant. “Va ser com si m’hagués tret un pes molt gran de sobre. Les per­so­nes del meu entorn ho sabien, l’entre­na­dor, en Jordi Acero, també… Podia haver dit, fins aquí, però jo volia aca­bar encara que m’estigués cos­tant”, recorda.