Des de dijous se cele­bra el cam­pi­o­nat del món de bàsquet femení. Hi ha 16 selec­ci­ons, entre les quals tro­bem Espa­nya, com­bi­nat amb la mei­tat de juga­do­res cata­la­nes: Laia Palau, Núria Martínez, Marta Fernández i Cindy Lima del Ros Casa­res de València; Luci Pas­cua del Sara­gossa i Anna Cruz del Rivas madri­leny. Sis juga­do­res de dotze, cap de les quals per­tany ni al Cadí la Seu, ni al Girona, ni a l'Olesa, els equips cata­lans de Lliga Feme­nina. Això no vol dir, però, que els clubs del país no hi tin­guin repre­sen­tació, al mun­dial. L'equip de l'Alt Urgell hi té una bra­si­lera i una sene­ga­lesa; les giro­ni­nes, una mali­ana, i les bar­ce­lo­ni­nes, una altra juga­dora sene­ga­lesa. Aquesta és la rea­li­tat del bàsquet femení català: les millors juga­do­res jugant amb Espa­nya i en equips espa­nyols.

Podem expli­car tot això i alhora recor­dar que el Girona i l'Olesa exis­tei­xen pels pèls i que la rea­li­tat econòmica del Cadí no és gaire més grassa. Ras i curt: la qua­li­tat de les juga­do­res cata­la­nes és de la més alta escola, però pro­fes­si­o­nal­ment, econòmica­ment par­lant, fa temps que això no té con­tinuïtat. Gua­nyar-se la vida és en el seu cas sinònim d'exili. Deia Carme Llu­ve­ras, cata­lana i mànager gene­ral del Ros, que a la Lliga Feme­nina hi fal­ta­ven el Barça i el Madrid en ter­mes de reper­cussió mediàtica –i, s'ente­nia, en un reclam poste­rior de patro­cini–. Pel que fa al bàsquet femení blau­grana, sem­bla, San­dro Ros­sell hi ha posat fil a l'agu­lla per tal que sigui una rea­li­tat la tem­po­rada 2011/12. Si efec­ti­va­ment això acaba suc­ceint serà una excel·lent notícia perquè les millors juga­do­res del país tin­dran un club amb prou recur­sos on poder jugar, fet que els evi­tarà haver de mar­xar de casa. Ara bé, que hi hagi el Barça de bàsquet femení, farà que la rea­li­tat dels altres clubs del país millori? Difícil.

Si el bàsquet mas­culí és tre­men­da­ment defi­ci­tari, com voleu que no ho sigui el femení. Més encara el català, que ha de llui­tar con­tra clubs diri­gits per mece­nes o, la majo­ria, clubs que fins i tot en els temps actu­als són gras­sos gràcies a les ins­ti­tu­ci­ons. També reben diners públics els clubs feme­nins cata­lans d'elit, però aquests diners són una tireta en una hemorràgia que cada estiu torna a rajar. Arri­bats aquí, per què no es busca un con­sens entre clubs d'elit i ins­ti­tu­ci­ons i es poten­cia el bàsquet femení com el que és, com un esport semi­pro­fes­si­o­nal però que sigui capaç d'inte­grar les millors juga­do­res del país?

El sou de les juga­do­res és mínim en com­pa­ració amb el dels juga­dors, i el seu futur mai pas­sarà pel que van gua­nyar sent pro­fes­si­o­nals. Per què, doncs, per exem­ple, no es des­ti­nen els diners públics que van als clubs a pro­gra­mes edu­ca­tius que per­me­tin a les juga­do­res jugar a casa? Si no se'ls pot ofe­rir els diners que paguen a València o a Sala­manca, per què no un potent pro­grama d'estu­dis, adap­tat als hora­ris, amb pro­fes­sors qua­li­fi­cats i que els asse­guri una bona sor­tida pro­fes­si­o­nal un cop es reti­rin? No seria una bona imatge asso­ci­a­tiva per cer­car patro­ci­nis a mitjà i llarg ter­mini? Veient la rea­li­tat econòmica que ens envolta, per què no pro­var-ho, encara que sig­ni­fi­quin tres, cinc o set anys sense aspi­ra­ci­ons com­pe­ti­ti­ves –que és on està el bàsquet català de clubs actu­al­ment?