Des de dijous se celebra el campionat del món de bàsquet femení. Hi ha 16 seleccions, entre les quals trobem Espanya, combinat amb la meitat de jugadores catalanes: Laia Palau, Núria Martínez, Marta Fernández i Cindy Lima del Ros Casares de València; Luci Pascua del Saragossa i Anna Cruz del Rivas madrileny. Sis jugadores de dotze, cap de les quals pertany ni al Cadí la Seu, ni al Girona, ni a l'Olesa, els equips catalans de Lliga Femenina. Això no vol dir, però, que els clubs del país no hi tinguin representació, al mundial. L'equip de l'Alt Urgell hi té una brasilera i una senegalesa; les gironines, una maliana, i les barcelonines, una altra jugadora senegalesa. Aquesta és la realitat del bàsquet femení català: les millors jugadores jugant amb Espanya i en equips espanyols.

Podem explicar tot això i alhora recordar que el Girona i l'Olesa existeixen pels pèls i que la realitat econòmica del Cadí no és gaire més grassa. Ras i curt: la qualitat de les jugadores catalanes és de la més alta escola, però professionalment, econòmicament parlant, fa temps que això no té continuïtat. Guanyar-se la vida és en el seu cas sinònim d'exili. Deia Carme Lluveras, catalana i mànager general del Ros, que a la Lliga Femenina hi faltaven el Barça i el Madrid en termes de repercussió mediàtica –i, s'entenia, en un reclam posterior de patrocini–. Pel que fa al bàsquet femení blaugrana, sembla, Sandro Rossell hi ha posat fil a l'agulla per tal que sigui una realitat la temporada 2011/12. Si efectivament això acaba succeint serà una excel·lent notícia perquè les millors jugadores del país tindran un club amb prou recursos on poder jugar, fet que els evitarà haver de marxar de casa. Ara bé, que hi hagi el Barça de bàsquet femení, farà que la realitat dels altres clubs del país millori? Difícil.

Si el bàsquet masculí és tremendament deficitari, com voleu que no ho sigui el femení. Més encara el català, que ha de lluitar contra clubs dirigits per mecenes o, la majoria, clubs que fins i tot en els temps actuals són grassos gràcies a les institucions. També reben diners públics els clubs femenins catalans d'elit, però aquests diners són una tireta en una hemorràgia que cada estiu torna a rajar. Arribats aquí, per què no es busca un consens entre clubs d'elit i institucions i es potencia el bàsquet femení com el que és, com un esport semiprofessional però que sigui capaç d'integrar les millors jugadores del país?

El sou de les jugadores és mínim en comparació amb el dels jugadors, i el seu futur mai passarà pel que van guanyar sent professionals. Per què, doncs, per exemple, no es destinen els diners públics que van als clubs a programes educatius que permetin a les jugadores jugar a casa? Si no se'ls pot oferir els diners que paguen a València o a Salamanca, per què no un potent programa d'estudis, adaptat als horaris, amb professors qualificats i que els asseguri una bona sortida professional un cop es retirin? No seria una bona imatge associativa per cercar patrocinis a mitjà i llarg termini? Veient la realitat econòmica que ens envolta, per què no provar-ho, encara que signifiquin tres, cinc o set anys sense aspiracions competitives –que és on està el bàsquet català de clubs actualment?