Europeu 2011
L'èxode del no-res
L'Itàlia torna a una gran competició quatre anys després, amb un bloc en construcció liderat pels seus referents de l'NBA i tutelat per Simone Pianigiani
No hi ha cap país que competeixi actualment amb més medalles en europeus que Itàlia (10). Amb això –només superada per les extingides URSS (21), Iugoslàvia (13) i Txecoslovàquia (12)–, n'hi ha prou per entendre el pes històric que l'azzurra té en el panorama basquetbolístic continental; un pes diluït sobretot en l'últim lustre. Després d'acabar l'europeu del 2007 en un decebedor novè lloc –l'estiu anterior va participar al mundial prèvia invitació–, no s'havia tornat a refer en cap gran competició. Es va absentar dels Jocs de Pequín, de l'europeu del 2009 i del mundial de fa un any a Turquia. Va ser especialment remarcable l'absència de fa dos anys a Polònia, la tercera en 36 edicions i l'única per motius esportius.
Meneghin i Pianigiani
Aleshores, no haver quedat entre els 16 millors del Vell Continent va requerir un sacseig. Això és el que va decidir Dino Meneghin que, mesos després d'haver accedit al càrrec –va guanyar les eleccions a la federació el febrer del 2009–, va destituir el seleccionador –des del 2001–, Carlo Recalcati. L'escollit per rellevar-lo va ser Simone Pianigiani, que també va substituir a Siena l'estiu del 2006. “No ha estat només un canvi de tècnic, sinó de filosofia. Amb Pianigiani, s'està aplicant una manera de fer més professional, amb l'ètica de treball que requereix el bàsquet contemporani. Fins llavors, no hi havia cap programa a la federació per ajudar en la tecnificació de les generacions futures i això es va pagar car”, diu Marco Crespi. El tècnic, que acaba de pujar a la Lega amb el Casale Monferrato, va viure com a ajudant de Bogdan Tanjevic l'or en l'europeu de 1999, dels últims èxits de l'azzurra.
Ser en l'europeu no suposa cap pas endavant perquè hi va accedir, gràcies a l'ampliació de 16 a 24 equips. En tot cas, el segell Pianigiani, farcit d'intensitat al darrere, ja cala en un grup jove (26,3 anys de mitjana) en què 7 no superen els 25 anys, incloent-hi els 3 referents: Belinelli, Gallinari i Il Mago Bargnani. “Itàlia ha estat sempre un país poc pacient. Un mal resultat és sinònim de crisi. Els tiffosi poden ser emotius, però la federació, no. Si ara es guanyen en la pròrroga tres partits i s'arriba lluny, no significa que el bàsquet italià sigui fantàstic. I al revés, igual. La valoració ha de ser més global”, subratlla Crespi, convençut que la paciència en el projecte pot donar fruits a mitjà termini: “S'ha de deixar treballar i, a còpia d'acumular estius, hi pot haver resultats. Veig qualitat per competir per medalla aviat, però no puc assegurar res. Pot dependre d'un tir, una pròrroga...”
Les últimes grans fites d'Itàlia –l'or en l'europeu del 1999 i el bronze del del 2003 i la plata en els Jocs del 2004– han tingut com a element comú la generació del 75, dels Basile, Marconato, Galanda o Soragna. “A Espanya, també es parla de la generació d'or i, si no hi hagués Pau Gasol i Navarro, no se'n parlaria. És irreal. És com la Itàlia del 1999. Aquests jugadors dels 75 eren importants, però sense Myers i Fucka, tots dos del 71, mai no s'hauria guanyat aquell or”, diu Crespi, i destaca que el trio de l'NBA no podrà tornar a enlairar Itàlia, sinó que ho farà la fortalesa del col·lectiu.
L'escull de França i la generació Drafta
L'Itàlia té avui un caixa o faixa contra França (16.45 h). Una derrota el deixaria fora de la segona fase i també dels Jocs de Londres de l'any vinent. Fins ara, s'han evidenciat dues coses de la selecció azzurra. D'una banda, l'aplicació defensiva, un aspecte innegociable en els equips de Pianigiani –cal destacar els bons minuts de Mancinelli sobre Nowitzki–. De l'altra, l'anarquia i la precipitació en atac. La verdor competitiva s'ha fet notar en excessives fases i la generació Drafta –Belinelli, Gallinari i Bargnani, junts per primer cop a l'absoluta– tenen molt pes en atac. Fins ara, acumulen el 69% de punts d'Itàlia i el 64% de tirs, alguns de forçats i excessius des de l'arc.
