opinió
Benvingut, Mister Marshall
Si alguna cosa és innegable és que els nord-americans s'han trobat a Barcelona com a casa. De fet, els homes de la selecció de Mike Krzyzewski encara estaran tot el dia d'avui a la capital, allotjats a l'hotel Arts. Aquests dies, a banda de jugar a bàsquet, han semblat en certs moments uns estrangers més que van per Calella a la recerca de sol que no pas jugadors i estrelles de l'NBA. Se'ls ha vist fent paelles –quina obsessió tan rara que tenen els forans amb els quatre grans d'arròs– i han passejat pels carrers barcelonins. Evidentment, no han passat desapercebuts. La delegació nord-americana, que a la banqueta ocupava dues fileres amb els jugadors al davant i els assistents al darrere, viatjarà directament demà a Londres des de Barcelona per disputar els Jocs havent fet només cinc partits de preparació. Estaran avui a Barcelona, però l'organització ianqui no atendrà cap mitjà de comunicació en el dia de reflexió que els nord-americans aprofitaran per fer turisme per Catalunya amb una suau sessió de tir –que no és segur que es faci–. El públic va estar entregat en tot moment al showtime d'un i altre equip. Entre els deu homes que van sortir de titulars hi havia deu jugadors o exjugadors de l'NBA. Dels nord-americans, tots, de la selecció espanyola: Calderón, Pau Gasol i Ibaka i els exjugadors Rudy i Navarro. Abans de començar, tancaves els ulls i semblava un pavelló de la millor lliga del món: hot dogs per tot arreu, samarretes de totes les franquícies (algunes d'antiquades) i Mullin, Drexler i David Robinson presidint el matx. Micròfon en mà, Pau Gasol va donar la benvinguda en el seu idioma, després en castellà i també en anglès. Kobe Bryant ho havia fet en anglès. S'ho mirava des de la primera fila un Ricky Rubio que, lesionat, venia a veure els companys, però sobretot amb mirades constants a Kevin Love, company seu als Twolves. Els nord-americans es van trobar com a casa també a l'hora d'escoltar el seu himne. Tal com marca la tradició NBA no va ser amb un CD, sinó una versió cantada. Va anar a càrrec de Mònica Green. Amb moltíssimes banderes americanes a les grades. També va sonar l'himne espanyol, i també amb moltes banderes espanyoles. Senyeres, poques, tot i poder-les entrar amb llibertat pels accessos. Els dos equips es pot dir que jugaven a casa. El públic va omplir a vessar el Palau Sant Jordi, tot al contrari que en el duel entre l'Argentina i els Estats Units de diumenge, en què hi havia més de quatre mil localitats buides. Els Estats Units van fer les delícies de tots i van avisar que tornaran. En època de crisi, benvingut, Mister Marshall Estats Units. Tothom content.