La vida esportiva d'un jugador d'alta competició és complexa. Arribar-hi i mantenir-s'hi és difícil. Podem diferenciar quatre grans cicles en la vida d'un jugador: formació, explosió, consolidació i maduresa.

La formació engloba tota l'etapa de planter, en què el jugador es desenrotlla físicament i tècnicament, juga amb jugadors de la seva mateixa edat i va adquirint hàbits competitius. La darrera etapa del cicle formatiu (tot i que la formació d'un jugador no acaba mai) són els primers anys en l'alta competició. Durant aquests anys es conviu i treballa amb jugadors experimentats i tot té una altra transcendència. Són els anys més difícils i importants. En aquest hàbitat es veuen les capacitats reals, però sobretot si el jugador té esperit competitiu, superació i capacitat d'adaptació. Tot el que s'adquireixi en aquesta etapa el marcarà, definirà si pot arribar a un estadi concret i en gran mesura definirà quin tipus de jugador serà. En aquest darrer estadi estan, per exemple, Àlex Abrines, Marko Todorovic, Albert Ventura i Nacho Llovet.

L'explosió és la irrupció amb contundència i continuïtat en l'alt nivell. Hi ha jugadors que fan aquest trànsit de manera gradual i poc perceptible, i d'altres de forma molt evident. Álex Hernández i Ognjen Kuzmic en són exemples. Aquesta etapa és com la carta de presentació del jugador i moltes vegades li serveix per aconseguir un bon contracte.

La consolidació és l'etapa de l'assentament i la de màxim rendiment. Sol ser l'etapa més llarga. La majoria de jugadors estan en aquesta fase. Però n'hi ha que decideixen posar fi a la seva carrera esportiva en aquesta etapa quan encara són molt competitius, per acabar amb bones sensacions i que el públic els recordi en el seu millor moment. També hi ha jugadors amb bon físic i talent per donar alt nivell fins al final.

La maduresa arriba en aquells jugadors que continuen en actiu, però ja no poden donar el màxim rendiment. Moltes vegades canvien el seu rol en l'equip o passen a jugar en equips menys competitius. La virtut en aquests jugadors és saber adaptar-se i donar aspectes necessaris a l'equip i que altres jugadors no poden donar. En són exemples Sarunas Jasikevicius, Sithapa Savané i Ferran Laviña.

La vida activa del jugador comprèn saber aprofitar cada una de les etapes. El factor principal és ell mateix, però també tenen incidència l'equip, l'entrenador, els companys –aquells que han jugat al costat de tipus com Elmer Bennett que fan millors els companys, ho han tingut més a favor–, l'entorn i l'encert en la presa de decisions del futur professional.