El dia del gran canvi
Lliga Endesa. Avui es compleixen 30 anys de l'acord entre la FEB i l'ACB per a la transferència de la lliga a partir del curs 1983/84. El bàsquet estatal es modernitzava i saltava a un altre nivell
No va ser fàcil arribar a acords, però el pas del temps ha convertit el 5 de març de 1983 en un dels dies més històrics del bàsquet estatal. Després d'estar sis hores reunits a Madrid, la FEB i l'ACB van segellar un acord, segons el qual la lliga passaria a ser potestat de l'Associació de Clubs a partir de la temporada següent (1983/84). I el traspàs –necessari perquè les competicions continentals depenien encara de la FIBA– va canviar la imatge de l'arcaica lliga estatal i li va donar un vernís de professionalització i dinamisme que la van catapultar a ser la segona amb més pes específic del món, darrere de l'NBA. Avui es compleixen 30 anys d'aquell dia.
A foc lent
Tot es va anar coent a poc a poc. Primer, es va constituir l'Associació de Clubs de Bàsquet, ens impulsat per Antonio Gasca i l'ara president, Eduard Portela. En una acta notarial formalitzada el 3 de març de 1982 a Madrid van estampar la firma set persones: Carles Casas (Manresa), Juan Fernández (OAR Ferrol), José Cabrera (Canàries), Santiago Toc (Valladolid), Carlos Pastrana (La Salle Bonanova), Santiago March (Joventut) i Ángel Palmi (Granollers). S'hi van anar afegint la resta de clubs de la primera divisió i van gestar un canvi de format que injectés espectacularitat a la competició i atracció per part de patrocinadors, televisions i, lògicament, de públic. Tal era la novetat de la creació de l'ACB que en la llei de l'esport del 1980 no es van preveure aquesta mena d'associacions. El Tribunal Suprem en va reconèixer la legalitat en una sentència del 1985.
Fos com fos, a finals del 1983, ja es van aplicar les seves reformes revolucionàries, com ara la instauració del play-off i l'ampliació d'un estranger a dos. Més endavant, s'hi van introduir més idees, com ara el partit de les estrelles, que no va funcionar, i la fase final de copa amb vuit equips, ara mateix la joia de la corona.
Present i futur
Els reticents al canvi, a cedir el poder de la lliga als clubs s'han anat diluint, veient com la competició tenia cada cop més adeptes i interès. Se sabia vendre el producte, en especial els cursos de vaques grasses, amb el contracte de Canal+. I la llista d'aspirants al títol no es reduïa al binomi Barça-Madrid, sobretot en la copa. I, és clar, això també atreia les principals estrelles fora de l'NBA a venir a tastar el sabor de la competició. És el cas de jugadors grandiosos com Petrovic, Bodiroga i Sabonis.
Però, com professa el tòpic, tan complicat és arribar com mantenir-se. I, si bé és cert que l'ACB continua sense rival com la lliga més competitiva del Vell Continent, no es pot adormir. El context de crisi li ha passat factura –èxode de patrocinadors i diners públics, i contracte televisiu amb TVE de mínims– i ha tornat a eixamplar el nivell dels dos poderosos respecte a la resta d'equips, incloent-hi conjunts solidificats com ara el Baskonia i l'Unicaja. I, molts viuen amb l'aigua fins al coll i obligats a apostar per joves valors o desconeguts per poder crear un equip competitiu. Això fa que, a excepció del clàssic, la resta de partits no generin tanta expectació, com es va apreciar en l'última fase final de copa. I en aquest capítol, l'Eurolliga també li va menjant quota de mercat, sobretot arran del nou Top-16.
Arribats a aquest punt, el context és diferent del de fa uns anys. Ara, el crac no té el més mínim mirament per anar a l'NBA. I als que no hi volen anar –o no poden– els fitxen els equips turcs o russos, amb potencial econòmic superior. L'ACB és líder, però necessita un altre sacseig per continuar a dalt. Ja se sap, renovar-se o morir.
LA DADA
EL PRESIDENT
Un format consolidat
La lliga sempre ha tingut play-off pel títol (amb 16 equips fins al 1988 i amb 8 més tard). El de permanència va ser abolit el 1999. Però la lliga regular ha tingut esquemes diversos. Dues fases (la segona en format A-1 i A-2) amb dos grups cadascuna (fins al 1988); dues fases amb una segona de tres grups (A-1, A-2 i A-3), però amb places de play-off en tots tres (fins al 1990); una sola fase amb grups separats (doble volta dins de cada grup i contra la meitat dels equips de l'altre) fins al 1992; un sol grup, però amb doble enfrontament contra la meitat dels rivals i un sol contra l'altra meitat) fins al 1994, i, per fi, la lliga regular pura, des del 1995 fins avui. La lliga ha tingut 16 equips (fins al 1988), 24 (fins al 1992), 22 (1993), 20 (fins al 1996) i els 18 actuals, excepte quan va desaparèixer el CB Girona.
La Lega, el cas pioner
L'ACB no va ser el primer exemple a Europa de lliga professional creada al marge de la federació. A Itàlia, i després d'un primer intent fallit a finals de la dècada dels seixanta, es va firmar l'acta fundacional de la Lega, el 27 de maig de 1970 a Milà. En la cita, hi havia els representants del Milà, el Virtus i el Fortitudo de Bolonya, el Varese, el Biella, l'Udine, el Cantù i el Milà 1958. El primer president va ser Adalberto Tedeschi, que havia estat vicepresident del Varese (1957-62) i també president (1966-72).