A foc lent

Tot es va anar coent a poc a poc. Primer, es va constituir l'Associació de Clubs de Bàsquet, ens impulsat per Antonio Gasca i l'ara president, Eduard Portela. En una acta notarial formalitzada el 3 de març de 1982 a Madrid van estampar la firma set persones: Carles Casas (Manresa), Juan Fernández (OAR Ferrol), José Cabrera (Canàries), Santiago Toc (Valladolid), Carlos Pastrana (La Salle Bonanova), Santiago March (Joventut) i Ángel Palmi (Granollers). S'hi van anar afegint la resta de clubs de la primera divisió i van gestar un canvi de format que injectés espectacularitat a la competició i atracció per part de patrocinadors, televisions i, lògicament, de públic. Tal era la novetat de la creació de l'ACB que en la llei de l'esport del 1980 no es van preveure aquesta mena d'associacions. El Tribunal Suprem en va reconèixer la legalitat en una sentència del 1985.

Fos com fos, a finals del 1983, ja es van aplicar les seves reformes revolucionàries, com ara la instauració del play-off i l'ampliació d'un estranger a dos. Més endavant, s'hi van introduir més idees, com ara el partit de les estrelles, que no va funcionar, i la fase final de copa amb vuit equips, ara mateix la joia de la corona.

Present i futur

Els reticents al canvi, a cedir el poder de la lliga als clubs s'han anat diluint, veient com la competició tenia cada cop més adeptes i interès. Se sabia vendre el producte, en especial els cursos de vaques grasses, amb el contracte de Canal+. I la llista d'aspirants al títol no es reduïa al binomi Barça-Madrid, sobretot en la copa. I, és clar, això també atreia les principals estrelles fora de l'NBA a venir a tastar el sabor de la competició. És el cas de jugadors grandiosos com Petrovic, Bodiroga i Sabonis.

Però, com professa el tòpic, tan complicat és arribar com mantenir-se. I, si bé és cert que l'ACB continua sense rival com la lliga més competitiva del Vell Continent, no es pot adormir. El context de crisi li ha passat factura –èxode de patrocinadors i diners públics, i contracte televisiu amb TVE de mínims– i ha tornat a eixamplar el nivell dels dos poderosos respecte a la resta d'equips, incloent-hi conjunts solidificats com ara el Baskonia i l'Unicaja. I, molts viuen amb l'aigua fins al coll i obligats a apostar per joves valors o desconeguts per poder crear un equip competitiu. Això fa que, a excepció del clàssic, la resta de partits no generin tanta expectació, com es va apreciar en l'última fase final de copa. I en aquest capítol, l'Eurolliga també li va menjant quota de mercat, sobretot arran del nou Top-16.

Arribats a aquest punt, el context és diferent del de fa uns anys. Ara, el crac no té el més mínim mirament per anar a l'NBA. I als que no hi volen anar –o no poden– els fitxen els equips turcs o russos, amb potencial econòmic superior. L'ACB és líder, però necessita un altre sacseig per continuar a dalt. Ja se sap, renovar-se o morir.