JOAN PEÑARROYA
ENTRENADOR DEL RIVER ANDORRA MORABANC
“El club i jo volem créixer”
Assolit magistralment l'ascens –“tant per resultats com per l'afició que hem arrossegat, la temporada és excel·lent”–, el tècnic fa palesa la voluntat de viure el futur conjuntament amb l'Andorra i en la Lliga Endesa
Poques coses hi ha més complicades que sortir com a primer i gairebé únic favorit a l'ascens directe i aconseguir-ho. I fer-ho amb solvència, atropellant els rivals en la primera part de la temporada i sobreposant-se a les lesions i a la pressió en el tram final. Joan Peñarroya (Terrassa, 1969), a la banqueta de l'equip des del 2010, quan eren a LEB Plata, ho analitza.
“Hem de treballar i respectar la competició”, deia abans del primer partit.
Penso que l'equip ho ha tingut molt clar, això, no hem deixat mai de fer-ho i, sincerament, crec que ha estat un dels factors clau per ser tan regulars. Ha estat complicat, sobretot els dos últims mesos, per la condició de favorits exagerada que ens atorgava la premsa, la massa social i els altres equips, tot i la poca distància que teníem respecte al Palència. Però l'equip ha tingut aquest respecte per la competició, i això ha fet que no ens relaxéssim.
Ja fa quasi vint dies de l'ascens. Amb el cap fred, s'hauria imaginat una temporada millor?
La valoració és molt positiva, perquè hem aconseguit els tres títols que hi havia en joc, hem estat tot l'any encapçalant la classificació i hem fet un bàsquet atractiu per als nostres seguidors. Sóc conscient que hi ha hagut moments que hauríem pogut fer les coses millor, però tant pel que fa a resultats com a l'afició que hem aconseguit arrossegar, ha estat excel·lent.
Una de les tasques principals ha estat gestionar la sensació que diu que hi havia, que amb la plantilla que tenien havien d'acabar primers tant sí com no?
Ens ha portat feina, però teníem clar que aquesta sensació que es va generar fora de l'equip era una mica fictícia, perquè si no haguéssim guanyat a Palència hauríem estat frec a frec fins a l'última jornada. Però la sensació la vam generar amb les nostres actuacions i el nostre joc, i segurament sí que és cert que és el que ens ha costat més de portar durant l'any.
L'ha ajudat l'experiència del segon any a LEB Plata, quan venien d'una situació semblant [a dos tirs lliures de l'ascens]?
Segur. Si ara estem on estem, en té molta culpa com ens hem sabut aixecar després de moments difícils. Hem tingut quatre anys amb moltes victòries, amb molts més moments molt bons que no pas dolents, però aquests han estat de nassos. No haver abaixat els braços i haver absorbit positivament els cops ens ha servit. A mi i a tots: és una cosa més a la motxilla de l'experiència i els coneixements.
Fins a la copa les seves victòries van ser per 17,7 punts. Les sis de després que van garantir l'ascens, per 7,8. Molts nervis, o mèrit dels rivals?
Hi havia una mica de tot. Al final tothom es juga coses, i nosaltres estàvem cada dia més a prop d'un objectiu més gran. I coincideix amb els problemes físics, sobretot a la posició de base, que fa que fins a l'arribada del Dani López juguem amb mig base, per dir-ho d'alguna manera. I això repercuteix en el dia a dia, baixa la qualitat de la nostra feina per la falta d'efectius.
Cap plantilla tenia el talent ofensiu de la seva. I el bàsquet no són matemàtiques, però han estat primers en punts (84,9), tirs de 2 (55%), de 3 (39%), assistències (16,3), valoració (94,8) i pilotes perdudes (10,9).
Sabíem que teníem individualitats, i el més important per a nosaltres era fer equip. Hi havia jugadors que venien de ser grans referents als seus equips i que havien de redefinir el rol. Però des del primer dia tothom va entendre que aquí havien vingut a ajudar. I vam triar una manera de jugar que s'ajustava a la qualitat dels nostres homes: joc dinàmic, de transició, de possessions curtes i que, dins d'això, la nostra defensa s'imposés per poder jugar així.
La integració d'un jugador que ve de l'ACB a una competició com la LEB. Trias ha superat les expectatives?
No ho pensava ningú, que tingués el rendiment que ha tingut. El gran valor aquí és del Jordi: la decisió valenta que va prendre i el convenciment que va tenir que Andorra li serviria per recuperar sensacions. Nosaltres estàvem convençuts que ho podia fer bé, però en tot cas ningú podia pensar que a nivell estadístic dominaria la competició com feia molts anys que no ho feia cap jugador en la LEB. Però repeteixo, la gran part del mèrit és només seu.
“Vull créixer, i el millor lloc per fer-ho és aquí”, deia un cop assolit l'ascens.
Continuo pensant el mateix: vull continuar el meu camí, continuar progressant com a tècnic, i crec que Andorra és un lloc on podem continuar plegats, perquè em fa la sensació que el club té potencial per créixer i està fent passes sòlides per continuar aquesta progressió. Però bé, la vida d'un professional mai saps cap on anirà. Ara es presenten uns mesos difícils, en els quals el club ha d'intentar assolir administrativament el que s'ha assolit a la pista. I després vindrà la resta, com ara si puc continuar o no en el projecte.
Mentalment, el club i l'afició estan preparats per no jugar l'any vinent la Lliga Endesa?
No ho sé. El que sé és que la voluntat i la il·lusió és màxima per, la temporada vinent, ser a l'ACB, i de la manera que som no ens plantegem una altra cosa. La tasca és complicada i les condicions que es demanen són, pels temps actuals, irreals, fora de la realitat actual del nostre esport. Ara Andorra té la il·lusió i l'ambició per ser-hi, i farà tot el que tingui a l'abast per acomplir-ho. Tant el club com el país estan demostrant que volen bàsquet d'ACB.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.