Divuit són molts anys i, per això, el retorn a la Lliga Endesa s'està vivint amb molta fal·lera al principat. El club s'ha sabut aixecar del pou –la temporada 1997/98, militava a tercera catalana– i ha anat escalant fins a l'elit. Tot i que la inèrcia enfilava cap amunt, va intensificar-la l'aterratge del binomi Francesc Solana-Joan Peñarroya l'estiu del 2010, Un, a la direcció esportiva; l'altre, a la banqueta. Quatre cursos, amb dos ascensos des de LEB Plata i un hàbit de triomf ja adquirit (97-34 entre fase regular i play-off, 74% de victòries) que, lògicament, no es podrà mantenir.

El que sí que és innegociable és l'estil de joc. Qui no l'hagués vist els dos cursos anteriors s'ha sorprès en la Lliga Catalana, però així és com ha arribat aquí, i no se'n mourà. Un joc que, a partir de ser granític al darrere, busca sense miraments la transició o el contraatac. També amb els pivots, que, llevat de Bogris, són molt mòbils i versàtils, com Trias o Green. Una altra característica dels andorrans és la seva fiabilitat des de 6,75. L'arribada de Román Martínez ha dotat d'encara més amenaça de tres un equip atípic en la seva configuració i que, per contra, té pocs quilos en la pintura. En aquest sentit, pot passar-ho malament si els tirs exteriors no entren i no pot eixamplar el camp.

El seu excel·lent to en la final de la Lliga Catalana fa veure que es tracta ja d'un equip fet, que pot sorprendre el primer mes contra rivals que encara no hagin trobat la seva identitat. Quant als fitxatges, s'ha injectat experiència, ja sigui en la pròpia lliga (Ivanov i Sada) o en d'altres (Betinho o Bogris). Ningú ha fixat cap fita concreta per al curs, però hi ha ingredients per mirar més enllà de la salvació.