Tot comença parlant del camí de ronda de Colera –el cap de Creus és una zona d'esbarjo coneguda per totes dues– i els seus desnivells com a escenari de preparació física.
Noemí Jordana:
L'any passat el preparador físic ens feia fer quatre salts i l'endemà tothom gemegava. Ens feia pujar escales i hi havia qui deia “jo no!”.
Meritxell Buil:
Jo l'any passat vaig fer una mitja bogeria. Sandra Ventura em va trucar per si volia jugar a copa Catalunya. Feia dotze anys que no jugava. I amb els nens, com hom faig? “Potser que vingui un dia a entrenar-me”, li vaig dir. Però, és clar, en condicions, vaig pensar. Estava de vacances i me n'anava a córrer mitja hora, cap barbaritat. És el mínim, no? Tens 42 anys i has de jugar contra nenes de 18 o 20! I el primer dia d'entrenament vaig quedar al·lucinada de com estaven de malament en l'aspecte físic. Que esteu a copa Catalunya, coi! Agafaven la forma en els primers partits i per Nadal estaven bé.
N.J.:
Avui, res no s'assembla a quan jo vaig començar. Vaig jugar amb Elena Tornikidu [alera internacional russa que es va retirar als 45 anys] i ens explicava que, de jove, les deixaven a la muntanya amb una motxilla i ja tornareu... Quan començàvem la pretemporada li preguntaves què havia fet i deia que res, que una mica d'el·líptica... Però es posava a córrer a la platja de Malvarosa, a València, i no l'atrapaves. I és que el que treballes de jove es nota a la llarga.
M.B.:
En la pretemporada anàvem a Núria i [Pepe Rodríguez, l'entrenador del GEiEG] ens tenia pujant i baixant muntanyes dos cops al dia. Per això vaig quedar parada l'any passat. Perquè a Banyoles tenien un sopar o un examen i no venien a entrenar-se. El compromís...
N.J.:
En canvi, de les petites que vénen amb el primer equip [Pilar Comella i Anna Jòdar] he de dir que chapeau.No tenen entrenament, però si cancel·len una classe les tens allà. Però l'exigència que hi ha ara respecte a abans és molt diferent.
M.B.:
De petita segur que vas viure el mateix que jo.
N.J.:
Jo recordo més duresa abans que ara. Ara la jugadora és més princesa.
N.J.:
Si això passés avui amb un equip, no la veuria ni passar...
M.B.:
És el que ens va passar a nosaltres...
N.J.:
Potser en guanyaria algun...
M.B.:
Un, un en vam guanyar!
N.J.:
Depèn també del talent que tinguis. Pots ser campió d'Espanya amb dos talents, o amb cinc o sis.
M.B.:
Nosaltres teníem els rols molt ben assumits. Ens complementàvem molt bé. Les altres tenien una feina molt concreta. La que agafava set rebots era tan important com la que feia 30 punts.
N.J.:
I s'ho passava bé agafant rebots.
M.B.:
I tant, perquè se sentia partícip de l'èxit.
N.J.:
És que ara aquest concepte de “jo no he fet punts, però he defensat com una bèstia, o he bloquejat, o he ajudat...” gairebé no existeix. La feina bruta continua sense aparèixer a les estadístiques. Si la jugadora a qui defenso, que fa 30 punts per partit, avui només n'ha fet 11, això no surt. A la jugadora no li dóna satisfacció. Hi ha partits que acabo molt contenta i no he fet números, i d'altres que he tirat molt i dic: “Quina merda.”
M.B.:
És que si saps que has treballat bé i t'ho has passat bé, saps que has contribuït.
N.J.:
Quan estava a València jugava d'escorta i tenia poquíssims minuts. Era l'última a qui li passaven la pilota, quan no hi havia altre remei. “Ostres, que la Noe s'ha quedat sola! Merda, que no tiri!” Sabia que m'havia de dedicar a altres coses i va ser quan li vaig agafar el gust a defensar. Quan estava al Celta això de la defensa..., però a València, amb el campió, vaig aprendre a valorar altres coses: defensar, un cop de colze, barallar-me per un rebot, bloquejar. A mi m'encanta bloquejar, allò que si ho fas bé et quedes sola tu.
M.B.:
I deixar anar el colze és un plaer.
M.B.:
La decepció pel descens va ser més de portes enfora. Nosaltres érem conscients del que teníem, i que si estàvem allà era perquè la plaça que hi havia en venda era a primera i no a primera B. D'acord, baixarem i estarem a primera B, que és on tothom pensava que ens tocava estar. I així va ser. Jo allò no ho canviaria. Vam guanyar un partit i va ser un premi a tot el que havíem fet. Viatjàvem cada 15 dies i no deixàvem de ser un equip de poble. Amb 18 anys, te n'anaves a les Canàries, marxaves dijous i tornaves dilluns perquè era més barat. I perdies de 25 i no passava res. Ja treballàvem i volíem guanyar, però era una altra filosofia. Aquell era el camí més recte per arribar on havíem d'arribar. A partir d'aquí, l'opció de marxar la vam tenir un parell. Sandra Ventura va fer l'intent i va tornar al cap d'una setmana i jo no vaig acabar de fer el pas, potser no tant per mi com pel que em deien a casa meva. “Vols dir? La vida és molt llarga...” I és una de les poques coses de les quals em penedeixo. Vaig néixer deu anys abans del que tocava. Deu anys més tard hauria estat diferent.
N.J.:
Doncs no saps el drama que vaig muntar jo a casa quan em van dir que havia de marxar amb la selecció catalana. Total, era venir a Girona a fer unes proves. I una ploranera, i que no, que no, que no me'n vaig! En aquell moment hi havia selecció espanyola mini i venia un mundial a Puerto Rico. La meva mare m'ensenyava on era en un mapa per convèncer-me. I jo, amb 11 o 12 anys, vinga a plorar!
M.B.:
Jo no tenia aquesta recança per marxar.
N.J.:
De fet, un cop ho fas ja està.
M.B.:
La veig molt diferent, molt més professionalitzada. Abans era obligatori tenir una estrangera, i una altra era optativa.
N.J.:
[Molt sorpresa] Obligatori? I si no volies?
M.B.:
L'havies de tenir per força. Vam fitxar una iugoslava i em sembla que fèiem més feina nosaltres que ella. Hi havia els diners que hi havia, i el club era el que era. Ella era l'única que cobrava. I tenir-ne una era un dels handicaps de l'equip, perquè, a més, no era el que necessitàvem. Ens hauria convingut una jugadora gran a dins, i Slijepcevic no era així. No podia superar les pivots americanes, i tampoc cap de les meves altres companyes. La més alta devia fer 1,80 m...
N.J.:
Ara no tens obligació de tenir ningú, però hi ha un mercat molt més ampli. Nosaltres tenim tres jugadores que serien americanes d'abans. Ibekwe és de pares nigerians, però diria que Nigèria no l'ha olorat gaire. I Gidden és jamaicana. Són dues Cotonou. L'única americana és Chambers, de manera que encara hi ha lloc per a una altra.
M.B.:
És que allò del GEiEG va ser com si agafessis tot el júnior de l'Uni i el posessis al primer equip. És que no n'hi havia ni una de fora de Girona.
N.J.:
Com si les amigues de Torelló haguéssim continuat jugant.
M.B.:
Avui un equip de Lliga Femenina així és impensable.
N.J.:
Qui té menys estrangeres en té, com a mínim, dues.
N.J.:
De les tres copes, la del Celta [2001] és la que m'estimo més, perquè és en la qual vaig participar més. Però m'ho he de pensar, perquè no guardo els trofeus. No tinc lloc a casa. He conservat aquesta copa i la medalla de l'europeu júnior que vam guanyar amb el meu pare.
M.B.:
Jo ho guardo tot, però no tinc el teu palmarès. La joia és la medalla del campionat d'Espanya juvenil.
N.J.:
És que, per mi, el més important que et queda són els records, el que has viscut.
M.B.:
Fa uns dies ens van fer un petit homenatge pels 25 anys del títol juvenil i hi havia gent que potser feia deu anys que no veia i amb qui de seguida recordes aquella anècdota d'aquell campionat. Fa deu anys i sembla que fa només una setmana que ens estàvem entrenant. Per mi, això és el que té més valor.
N.J.:
Això vol dir que s'han creat llaços personals.
M.B.:
I després tens criatures i les teves juguen contra les criatures de les que havien estat les teves companyes. Això m'està passant ara.
