FEB

La copa

Una pilota, dues vides

Meritxell Buil, capitana del GEiEG que va jugar la copa el 1990, i Noemí Jordana conversen sobre el bàsquet d'abans i el d'ara

La preparació física, el compromís, el mal de les estadístiques, marxar de casa, el valor dels records...

Tot comença par­lant del camí de ronda de Colera –el cap de Creus és una zona d'esbarjo cone­guda per totes dues– i els seus des­ni­vells com a esce­nari de pre­pa­ració física.

Noemí Jor­dana:
L'any pas­sat el pre­pa­ra­dor físic ens feia fer qua­tre salts i l'endemà tot­hom geme­gava. Ens feia pujar esca­les i hi havia qui deia “jo no!”.
Merit­xell Buil:
Jo l'any pas­sat vaig fer una mitja boge­ria. San­dra Ven­tura em va tru­car per si volia jugar a copa Cata­lu­nya. Feia dotze anys que no jugava. I amb els nens, com hom faig? “Pot­ser que vin­gui un dia a entre­nar-me”, li vaig dir. Però, és clar, en con­di­ci­ons, vaig pen­sar. Estava de vacan­ces i me n'anava a córrer mitja hora, cap bar­ba­ri­tat. És el mínim, no? Tens 42 anys i has de jugar con­tra nenes de 18 o 20! I el pri­mer dia d'entre­na­ment vaig que­dar al·luci­nada de com esta­ven de mala­ment en l'aspecte físic. Que esteu a copa Cata­lu­nya, coi! Aga­fa­ven la forma en els pri­mers par­tits i per Nadal esta­ven bé.
N.J.:
Avui, res no s'assem­bla a quan jo vaig començar. Vaig jugar amb Elena Tor­nikidu [alera inter­na­ci­o­nal russa que es va reti­rar als 45 anys] i ens expli­cava que, de jove, les dei­xa­ven a la mun­ta­nya amb una mot­xi­lla i ja tor­na­reu... Quan començàvem la pre­tem­po­rada li pre­gun­ta­ves què havia fet i deia que res, que una mica d'el·líptica... Però es posava a córrer a la platja de Mal­va­rosa, a València, i no l'atra­pa­ves. I és que el que tre­ba­lles de jove es nota a la llarga.
M.B.:
En la pre­tem­po­rada anàvem a Núria i [Pepe Rodríguez, l'entre­na­dor del GEiEG] ens tenia pujant i bai­xant mun­ta­nyes dos cops al dia. Per això vaig que­dar parada l'any pas­sat. Perquè a Banyo­les tenien un sopar o un exa­men i no venien a entre­nar-se. El com­promís...
N.J.:
En canvi, de les peti­tes que vénen amb el pri­mer equip [Pilar Come­lla i Anna Jòdar] he de dir que cha­peau.No tenen entre­na­ment, però si can­cel·len una classe les tens allà. Però l'exigència que hi ha ara res­pecte a abans és molt dife­rent.
M.B.:
De petita segur que vas viure el mateix que jo.
N.J.:
Jo recordo més duresa abans que ara. Ara la juga­dora és més prin­cesa.

Ascens i des­cens

Ve a tomb l'experiència del GEiEG de fa 25 anys: un equip campió d'Espa­nya juve­nil que s'estrena a pri­mera (ara Lliga Feme­nina) sense més ni més.

N.J.:
Si això passés avui amb un equip, no la veu­ria ni pas­sar...
M.B.:
És el que ens va pas­sar a nosal­tres...
N.J.:
Pot­ser en gua­nya­ria algun...
M.B.:
Un, un en vam gua­nyar!
N.J.:
Depèn també del talent que tin­guis. Pots ser campió d'Espa­nya amb dos talents, o amb cinc o sis.
M.B.:
Nosal­tres teníem els rols molt ben assu­mits. Ens com­ple­mentàvem molt bé. Les altres tenien una feina molt con­creta. La que aga­fava set rebots era tan impor­tant com la que feia 30 punts.
N.J.:
I s'ho pas­sava bé aga­fant rebots.
M.B.:
I tant, perquè se sen­tia partícip de l'èxit.
N.J.:
És que ara aquest con­cepte de “jo no he fet punts, però he defen­sat com una bèstia, o he blo­que­jat, o he aju­dat...” gai­rebé no exis­teix. La feina bruta con­ti­nua sense aparèixer a les estadísti­ques. Si la juga­dora a qui defenso, que fa 30 punts per par­tit, avui només n'ha fet 11, això no surt. A la juga­dora no li dóna satis­facció. Hi ha par­tits que acabo molt con­tenta i no he fet números, i d'altres que he tirat molt i dic: “Quina merda.”
M.B.:
És que si saps que has tre­ba­llat bé i t'ho has pas­sat bé, saps que has con­tribuït.
N.J.:
Quan estava a València jugava d'escorta i tenia poquíssims minuts. Era l'última a qui li pas­sa­ven la pilota, quan no hi havia altre remei. “Ostres, que la Noe s'ha que­dat sola! Merda, que no tiri!” Sabia que m'havia de dedi­car a altres coses i va ser quan li vaig aga­far el gust a defen­sar. Quan estava al Celta això de la defensa..., però a València, amb el campió, vaig apren­dre a valo­rar altres coses: defen­sar, un cop de colze, bara­llar-me per un rebot, blo­que­jar. A mi m'encanta blo­que­jar, allò que si ho fas bé et que­des sola tu.
M.B.:
I dei­xar anar el colze és un plaer.
M.B.:
La decepció pel des­cens va ser més de por­tes enfora. Nosal­tres érem cons­ci­ents del que teníem, i que si estàvem allà era perquè la plaça que hi havia en venda era a pri­mera i no a pri­mera B. D'acord, bai­xa­rem i esta­rem a pri­mera B, que és on tot­hom pen­sava que ens tocava estar. I així va ser. Jo allò no ho can­vi­a­ria. Vam gua­nyar un par­tit i va ser un premi a tot el que havíem fet. Viatjàvem cada 15 dies i no deixàvem de ser un equip de poble. Amb 18 anys, te n'ana­ves a les Canàries, mar­xa­ves dijous i tor­na­ves dilluns perquè era més barat. I per­dies de 25 i no pas­sava res. Ja tre­ballàvem i volíem gua­nyar, però era una altra filo­so­fia. Aquell era el camí més recte per arri­bar on havíem d'arri­bar. A par­tir d'aquí, l'opció de mar­xar la vam tenir un parell. San­dra Ven­tura va fer l'intent i va tor­nar al cap d'una set­mana i jo no vaig aca­bar de fer el pas, pot­ser no tant per mi com pel que em deien a casa meva. “Vols dir? La vida és molt llarga...” I és una de les poques coses de les quals em pene­deixo. Vaig néixer deu anys abans del que tocava. Deu anys més tard hau­ria estat dife­rent.
N.J.:
Doncs no saps el drama que vaig mun­tar jo a casa quan em van dir que havia de mar­xar amb la selecció cata­lana. Total, era venir a Girona a fer unes pro­ves. I una plo­ra­nera, i que no, que no, que no me'n vaig! En aquell moment hi havia selecció espa­nyola mini i venia un mun­dial a Puerto Rico. La meva mare m'ense­nyava on era en un mapa per convèncer-me. I jo, amb 11 o 12 anys, vinga a plo­rar!
M.B.:
Jo no tenia aquesta recança per mar­xar.
N.J.:
De fet, un cop ho fas ja està.

La com­pe­tició, avui

Ara li toca a la més vete­rana valo­rar la rea­li­tat de la Lliga Feme­nina d'avui.

M.B.:
La veig molt dife­rent, molt més pro­fes­si­o­na­lit­zada. Abans era obli­ga­tori tenir una estran­gera, i una altra era opta­tiva.
N.J.:
[Molt sor­presa] Obli­ga­tori? I si no volies?
M.B.:
L'havies de tenir per força. Vam fit­xar una iugos­lava i em sem­bla que fèiem més feina nosal­tres que ella. Hi havia els diners que hi havia, i el club era el que era. Ella era l'única que cobrava. I tenir-ne una era un dels han­di­caps de l'equip, perquè, a més, no era el que neces­sitàvem. Ens hau­ria con­vin­gut una juga­dora gran a dins, i Sli­jep­ce­vic no era així. No podia superar les pivots ame­ri­ca­nes, i tam­poc cap de les meves altres com­pa­nyes. La més alta devia fer 1,80 m...
N.J.:
Ara no tens obli­gació de tenir ningú, però hi ha un mer­cat molt més ampli. Nosal­tres tenim tres juga­do­res que serien ame­ri­ca­nes d'abans. Ibekwe és de pares nige­ri­ans, però diria que Nigèria no l'ha olo­rat gaire. I Gid­den és jamai­cana. Són dues Coto­nou. L'única ame­ri­cana és Cham­bers, de manera que encara hi ha lloc per a una altra.
M.B.:
És que allò del GEiEG va ser com si aga­fes­sis tot el júnior de l'Uni i el poses­sis al pri­mer equip. És que no n'hi havia ni una de fora de Girona.
N.J.:
Com si les ami­gues de Torelló haguéssim con­ti­nuat jugant.
M.B.:
Avui un equip de Lliga Feme­nina així és impen­sa­ble.
N.J.:
Qui té menys estran­ge­res en té, com a mínim, dues.

Els guar­dons

Per força, el seu pal­marès no pot tenir res a veure. Jor­dana té dues lli­gues (amb el Ros Casa­res) i tres copes (una amb el Celta i dues amb el Ros) i en el de Buil la màxima fita és l'esta­tal juve­nil.

N.J.:
De les tres copes, la del Celta [2001] és la que m'estimo més, perquè és en la qual vaig par­ti­ci­par més. Però m'ho he de pen­sar, perquè no guardo els tro­feus. No tinc lloc a casa. He con­ser­vat aquesta copa i la meda­lla de l'euro­peu júnior que vam gua­nyar amb el meu pare.
M.B.:
Jo ho guardo tot, però no tinc el teu pal­marès. La joia és la meda­lla del cam­pi­o­nat d'Espa­nya juve­nil.
N.J.:
És que, per mi, el més impor­tant que et queda són els records, el que has vis­cut.
M.B.:
Fa uns dies ens van fer un petit home­natge pels 25 anys del títol juve­nil i hi havia gent que pot­ser feia deu anys que no veia i amb qui de seguida recor­des aque­lla anècdota d'aquell cam­pi­o­nat. Fa deu anys i sem­bla que fa només una set­mana que ens estàvem entre­nant. Per mi, això és el que té més valor.
N.J.:
Això vol dir que s'han creat llaços per­so­nals.
M.B.:
I després tens cri­a­tu­res i les teves juguen con­tra les cri­a­tu­res de les que havien estat les teves com­pa­nyes. Això m'està pas­sant ara.

Tan properes, 25 anys més tard

Aquest no és un reportatge convencional. Ni una entrevista a dues bandes. És un experiment que consisteix a reunir dues jugadores que no es coneixien –per ser exactes, Jordana no coneixia Buil–, deixar la gravadora sobre la taula i que conversin. Gairebé no cal introducció. Només escoltar dos pous de saviesa de bàsquet. Sorprèn –o no– com poden tenir valoracions tan semblants. Meritxell Buil (Girona, 1972) era la capitana del GEiEG, l'últim equip gironí que havia disputat la copa (1990) abans que ho fes l'Uni (2012). Té tan sols vuit anys més que Noemí Jordana (Torelló, 1980), va deixar el bàsquet fa 13 anys quan va tenir el primer fill i hi va tornar la temporada passada, amb 41, al Banyoles que dirigeix la seva amiga i excompanya Sandra Ventura. Ara ja s'ha retirat (definitivament?) i dirigeix un equip mini del Vedruna, mentre Jordana és en el millor moment de la seva carrera i no hi ha cap raó de caire esportiu que la pugui fer pensar a plegar.

Quan Buil va debutar a primera (l'actual Lliga Femenina) i va jugar la copa, Jordana estava en categoria mini, al Torelló. Tenen més punts en comú del que es podria imaginar: mateixa posició a la pista, lectura de joc, capacitat per sumar sense fer números i murrieria similars. Dos perfils molt similars, gairebé el mateix estil de joc amb 25 anys de diferència, pràcticament dues generacions. Ho comencen a intuir quan a Jordana li mostro l'estadística del GEiEG-Dorna Godella d'anada de la primera eliminatòria de copa 1990/91, en què Buil va jugar 40 minuts. –primera mirada de complicitat– i va llançar 15 tirs de 2 (3/15). “Tant?”, se sorprèn Buil. “Jo no ho faig mai, això”, replica Jordana abans que li recordi el 7/12 en triples que va aconseguir contra el Gran Canària. “Però era el dia que no teníem Ibekwe ni Gidden”, remarca.

Després de mitja hora de conversa afloren temes tan personals que la gravadora s'ha d'aturar. I acabem descobrint que van ser rivals a la pista, a l'antiga primera B, on Buil va continuar amb el GEiEG uns quants anys, suficients perquè Jordana fos prou gran per debutar-hi. També han compartit entrenador, perquè Ramon Jordana, ara tècnic de l'Spar, va convocar Buil en diverses seleccions catalanes. Prou bé que se'n recorda ara el tècnic de l'Spar quan li pregunto per ella: “Sí, la Meritxell. I la Sandra Ventura. De Girona, del 72...”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)