RAMON JORDANA
ENTRENADOR DE L'SPAR CITYLIFT GIRONA
“Em fot que es pensi que ser a la final és fàcil”
“La idea de com jugar la tenim, però seria un greu error meu si en parlés, seria despistar-me”
“M'agradaria guanyar-ho tot, per mi, per les jugadores, pel club, i m'esforço molt per tenir-ne el desig”
Hem adaptat el que fem en funció de com pensem que ens defensaran. I no ens podran controlar totes les opcions
El meu ego ja està satisfet. Però sóc aquí, sóc molt exigent, noto la il·lusió i aniré al màxim fins al final
Avís: aquesta plana és més un clínic que una entrevista. Ramon Jordana (Torelló, 1953) volia viure una experiència amb un equip professional abans de retirar-se. Una espina clavada que, a la vista del que està fent amb l'Spar, podria acabar amb una temporada memorable. Avui explica com aplicarà el seu bàsquet a Torrejón.
Vostè que ha jugat finals d'europeus, nota diferència en com ha viscut els dies previs?
Fins ara amb tranquil·litat. La vigília puja l'adrenalina, és inevitable. Però fins ara, amb pausa. És important no tornar-se boig ni buscar coses noves. Intentarem ajustar la defensa i ajustar els espais on volem atacar, amb la mateixa estructura. I sobretot no hem de superar aquells nivells d'activació a partir dels quals el rendiment cau.
Difícil, no? L'oportunitat de jugar una final és nítida.
Les jugadores ja ho saben, no cal incidir-hi massa. Poc les has de motivar, al contrari. Hem d'entrar en el partit amb un cert control emocional, perquè és un dels factors que acaben decidint. Els percentatges sovint baixen. No podem veure'ns amb la pressió d'haver d'anotar en cada atac i la manera és ser solvents al darrere. Costa guanyar aquests partits sent brillants. Solen ser durs, no brillants. Tots quatre anem a guanyar. Ser a la part final de les competicions sempre és un premi, però no anem amb la idea del deure acomplert. Els objectius eren ser a la copa i al play-off, però un cop allà, a mi no se m'acudiria anar a veure què passa.
Tots els entrenadors excepte el del Conquero pronostiquen una final Avenida-Spar.
És possible, però tot entrenador té el dret a aspirar a ser-hi. La copa és una competició especial, pim-pam i ja està. Jo no rebutjo la possibilitat de ser a la final però em fot una mica que la gent es pensi que serà fàcil.
Vol dir que hi ha qui ja està pensant en diumenge?
L'equip, no. La gent no té consciència del que costa guanyar cada setmana. El fet d'anar guanyat fa una altra sensació. Per nosaltres, no hi ha cap partit de tràmit. Quan no hem anat amb absoluta seriositat, hem perdut.
És dels que, davant una gran cita, prepara variants tàctiques?
No necessàriament. Grans trampes tàctiques no, perquè requeriria haver-les preparat molt de temps. No hi crec, en això. El nostre joc és senzillot, fem més coses que a principi de temporada i anem matisant, però els conceptes són molt senzills perquè m'agrada que les jugadores tinguin un escenari per expressar-se. Però a vegades el rival no et deixa. Elles intentaran atacar les característiques individuals de les nostres jugadores, tancar les primeres opcions. I estem adaptant el que fem sempre en funció de com pensem que ens defensaran. Algunes de les nostres opcions crec que no ens les poden controlar. En atac, el Conquero juga d'una manera i és impossible que la canviï. Jo intento convèncer les jugadores que podem crear dubtes en la seva defensa. Hi ha jugadores que estan evolucionant molt bé. Ibekwe està millorant molt i fa coses que era incapaç de fer, com tirar de cinc metres i mig, o de parar i tirar, quan sempre anava fins a dins. La Noe està en una forma extraordinària i serà molt difícil que li tanquin tots els recursos. Gidden és Gidden i, encertada o no, farà el mateix de sempre i deixant-la fer... La que pot tenir més problemes és Chambers, però si som capaços d'obrir el camp, el rival no podrà arribar a tot arreu.
No s'ha mirat l'Avenida?
Per res. El tenim estudiat i prou. Mira, el millor equip que he tingut ha estat un cadet a Torelló. Vam estar dos anys sense perdre cap partit i vam guanyar el campionat d'Espanya. I quan guanyàvem venia l'entrenador rival i deia ‘quin mal partit que hem fet!'. Jo crec que si el Zamarat va fer 0/17 en triples, alguna cosa hi vam tenir a veure, per la manera com els vam fer canviar els tirs i els temps dels tirs. No crec que un partit contra l'Avenida fos igual, però el de fase regular ens el vam treballar. Van haver de fer coses diferents, i quan surts del patró és normal que no tot surti. Potser Shay Murphy s'endolla al partit i si està en estat catatònic te'n clava 30. Aleshores no s'hi pot fer res. La idea per jugar contra l'Avenida ja la tenim, però seria un greu error per part meva si en parlés, seria despistar-me.
És entrenador de reconduir partits quan les coses no van bé?
Amb l'estil que tenim, si alguna cosa no surt bé és per errors tàctics individuals. I ho podem corregir. Canviar un partit? Ho podem fer des d'una perspectiva tàctica global. Però jo faig servir molt poc la tàctica. Podríem tenir més sistemes, te'n puc dibuixar un cada cinc minuts. Però prefereixo que el jugador pensi a jugar i no què ha de fer. La capacitat d'atenció és limitada i estar atent al joc és molt important perquè és el que et permet anticipar. I si gasto gota d'aquesta capacitat per fer que el jugador vagi pensant què ha de fer perquè som com el Barça de Xavi Pascual, que es passa els entrenaments repetint i mecanitzant, el jugador perd frescor i capacitat de decisió. Els bons han de ser els jugadors. Jo intento posar-hi ordre. Sense bons jugadors no hi ha cap entrenador guanyador. No crec que el Conquero ens faci coses estranyes. Pot fer zona, i no em preocupa massa. Pot pressionar a tota la pista, però la manera senzilla que tinc per sortir de pressió és la mateixa fa 25 anys perquè ningú m'ha posat problemes. I l'entrenador rival també ho sap. Serà una baralla de ritmes. Elles en volen un, i nosaltres, un altre. Sí que tindrem un gran desgast perquè elles carregaran molt físicament.
Un títol és el seu objectiu abans de retirar-se?
No. Ep, m'agradaria. Volia viure la Lliga Femenina per experimentar, per comprovar que el que he explicat tota la vida també funcionava a nivell professional. Que l'essència del bàsquet és l'essència, i que no cal complicar-se la vida. I ja ho he experimentat, fins al punt que ja podria plegar. Però sóc molt
exigent i responsable, a vegades massa, i noto la il·lusió. Vaig al màxim fins al final. Però el meu ego ja està satisfet. El que he notat en les jugadores expertes és la resistència al canvi. I t'hi has d'adaptar tu, i trobar un punt d'equilibri per arribar al final amb l'equip fet més equip.
exigent i responsable, a vegades massa, i noto la il·lusió. Vaig al màxim fins al final. Però el meu ego ja està satisfet. El que he notat en les jugadores expertes és la resistència al canvi. I t'hi has d'adaptar tu, i trobar un punt d'equilibri per arribar al final amb l'equip fet més equip.
Per tant, la possibilitat de jugar l'Eurolliga no el temptarà.
No. Aquest és un tema vital. Em canso molt. Jo venia a buscar una nova experiència personal i després s'ha anat transformant en més del mateix. Estic repetint la feina que he fet durant moltíssims anys, amb la diferència de no poder perdre, tot i que hi havia més pressió per no baixar, com passava amb el Segle XXI, que ara per ser campió. El bàsquet és la meva passió, però a nivell vital alguna cosa em diu que ja en tinc prou, sento que s'ha acabat. Plego d'entrenar però no deixaré de fer cursos o classes, no m'estaré quiet a casa. Només agafaria una història exòtica, creativa, diferent. Queden dos mesos i mig i m'agradaria guanyar-ho tot, per mi, per les jugadores, pel club, per tothom, i m'esforço molt per tenir-ne el desig. I ens queda una segona volta diabòlica.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.