Sabíem que no seria fàcil. Quanta raó tenia Ramon Jordana quan deia “em fot que es pensi que ser a la final és fàcil”. Amb els dos triples de Noemí Jordana que donaven set punts d'avantatge a l'Uni a falta d'1:35 pel final de la pròrroga, la majoria donaven el partit per guanyat, però el Conquero no es va rendir i va ser capaç de remuntar, ajudat per les facilitats de les gironines. Al final, 69-70, amb un tir de Jordana que va sortir de dins l'anella a falta de 2 segons. Quina llàstima!

Mirant el partit, però, el que em va cridar més l'atenció va ser allò que no surt a les estadístiques. És un espectacle veure com Noemí Jordana dirigeix l'equip dins la pista. I no em refereixo a com puja la pilota i fa jugar les companyes, que també, sinó als segons en què el joc està aturat i que ella aprofita constantment per donar instruccions a les companyes, calmar-les, animar-les o, fins i tot, fotre alguna esbroncada. O, en els moments de desconcert col·lectiu, reunir les cinc jugadores en pista i treure's de la màniga un mini temps mort. Realment és la prolongació de l'entrenador dins la pista. I aquest luxe no el tenen tots perquè això no s'ensenya. És innat.

També cal afegir que s'ha carregat l'equip a l'esquena en els moments importants. Quan, a falta de 18 segons, ha fet dos tirs lliures que posaven l'Uni al davant (62-60) i quan, després que el Conquero empatés a falta de 12 segons, ha fet una passada a Chambers perquè llancés sola –l'americana ha fallat dos tirs seguits que haurien donat la victòria–. A la pròrroga Jordana ha fet els dos triples que ja hem comentat i s'ha jugat el darrer llançament. I què ha fet Noemí Jordana quan s'ha acabat el partit? Lluny d'abaixar el cap, s'ha girat i ha anat a xocar la mà de les companyes d'equip. Realment, un tir encertat o no et porta a fer història o a quedar-te'n a les portes, però pel fet de no haver arribat a la final no seria just no reconèixer la gran tasca de la Noemí a l'Uni.