Plors, ràbia, indignació i resignació. Reaccions diferents de les persones diferents davant del fet irrefutable que l'últim tir de Noemí Jordana no va entrar, que no hi hauria final i que la nit plujosa a Alcalá de Henares –on dormien directius i aficionats– seria de digestió tan feixuga com el 2+1 concedit a Asurmendi i el rebot d'atac que acaba en triple i equilibra el +7 en un tres i no res. O els tirs de Chambers que havien d'evitar la pròrroga. O el fet de no poder mantejar Noemí Jordana per epíleg gloriós després de 45 minuts memorables (les seves 11 assistències són rècord del club des que juga a Lliga Femenina).

Però hi ha pòsit, i m'atreviria a dir que a Torrejón se'n va guanyar una mica més. 150 seguidors, més o menys un 10 per cent dels fidels incondicionals de Fontajau, van fer l'esforç amb una il·lusió tan gran com després va ser la decepció per la derrota, per la castanya que representa tenir la final a les mans i que s'escapi d'una manera tan increïble. Però tots saben que l'èxit del club és ser-hi des de fa sis temporades, continuar presentant l'aval cada estiu, i fer-ho bé a la pista. De res serveix una final o un títol si tot s'acaba. A la ciutat hi ha prou evidències d'això. I a la lliga, també. El Rivas ha deixat de ser aspirant als títols, però hi és. Del Ros Casares, ja pocs se'n recorden, fora de València.

La presència de l'Spar a la copa també permet fer alguna observació de sociologia política. Parlant en plata, que no és fàcil ser català i demostrar-ho a Madrid. Que al restaurant et continuïn preguntant –amb tanta bona fe com ignorància i falta de voluntat d'abandonar aquesta ignorància– si parles portuguès ja fa temps que ha deixat de fer gràcia. Que al Jorge Garbajosa no hi hagués més símbols catalans que una pancarta amb el logotip del club i una senyera i la bandera que penjava del sostre al costat de l'andalusa, la madrilenya i la castellana mereix alguna reflexió. En el sector d'aficionats gironins tan sols va aparèixer –i fugisserament– una senyera durant la semifinal que jugava l'Spar. L'Uni no havia donat cap consigna als seus seguidors. Per tant, conclourem que el seguidor de l'Uni va pensar –probablement amb raó– que identificar-se com a aficionat del seu equip i, a més, com a català, era entrar en conflicte en territori hostil. D'estelades, ni rastre. Tampoc sorprèn, sabent la facilitat que tenen, per exemple, a Saragossa, a mig camí de Madrid, per requisar-la i detenir i jutjar el portador d'una “bandera amb missatge que incita a la violència”, com bé es cuida de recordar el revers de l'entrada.

En canvi, en el nombrós grup d'aficionats del Perfumerías Avenida, que al matí, durant la seva semifinal, només havien exhibit les bufandes amb els seus colors, a la tarda, durant l'Spar-Conquero, van mostrar ben visibles algunes banderes espanyoles. L'Avenida no estava en pista, però per ells també hi havia partit a la grada.

En aquest context, que la FEB escampés abundant material de marxandatge de la selecció espanyola –banderes i bufandes rojigualdas– per tot el pavelló sí que deu formar part de la normalitat més absoluta.