Plors, ràbia, indig­nació i resig­nació. Reac­ci­ons dife­rents de les per­so­nes dife­rents davant del fet irre­fu­ta­ble que l'últim tir de Noemí Jor­dana no va entrar, que no hi hau­ria final i que la nit plu­josa a Alcalá de Hena­res –on dor­mien direc­tius i afi­ci­o­nats– seria de digestió tan fei­xuga com el 2+1 con­ce­dit a Asur­mendi i el rebot d'atac que acaba en tri­ple i equi­li­bra el +7 en un tres i no res. O els tirs de Cham­bers que havien d'evi­tar la pròrroga. O el fet de no poder man­te­jar Noemí Jor­dana per epíleg gloriós després de 45 minuts memo­ra­bles (les seves 11 assistències són rècord del club des que juga a Lliga Feme­nina).

Però hi ha pòsit, i m'atre­vi­ria a dir que a Tor­rejón se'n va gua­nyar una mica més. 150 segui­dors, més o menys un 10 per cent dels fidels incon­di­ci­o­nals de Fon­ta­jau, van fer l'esforç amb una il·lusió tan gran com després va ser la decepció per la der­rota, per la cas­ta­nya que repre­senta tenir la final a les mans i que s'escapi d'una manera tan increïble. Però tots saben que l'èxit del club és ser-hi des de fa sis tem­po­ra­des, con­ti­nuar pre­sen­tant l'aval cada estiu, i fer-ho bé a la pista. De res ser­veix una final o un títol si tot s'acaba. A la ciu­tat hi ha prou evidències d'això. I a la lliga, també. El Rivas ha dei­xat de ser aspi­rant als títols, però hi és. Del Ros Casa­res, ja pocs se'n recor­den, fora de València.

La presència de l'Spar a la copa també per­met fer alguna obser­vació de soci­o­lo­gia política. Par­lant en plata, que no és fàcil ser català i demos­trar-ho a Madrid. Que al res­tau­rant et con­tinuïn pre­gun­tant –amb tanta bona fe com ignorància i falta de volun­tat d'aban­do­nar aquesta ignorància– si par­les por­tuguès ja fa temps que ha dei­xat de fer gràcia. Que al Jorge Gar­ba­josa no hi hagués més símbols cata­lans que una pan­carta amb el logo­tip del club i una senyera i la ban­dera que pen­java del sos­tre al cos­tat de l'anda­lusa, la madri­le­nya i la cas­te­llana mereix alguna reflexió. En el sec­tor d'afi­ci­o­nats giro­nins tan sols va aparèixer –i fugis­se­ra­ment– una senyera durant la semi­fi­nal que jugava l'Spar. L'Uni no havia donat cap con­signa als seus segui­dors. Per tant, con­clou­rem que el segui­dor de l'Uni va pen­sar –pro­ba­ble­ment amb raó– que iden­ti­fi­car-se com a afi­ci­o­nat del seu equip i, a més, com a català, era entrar en con­flicte en ter­ri­tori hos­til. D'este­la­des, ni ras­tre. Tam­poc sorprèn, sabent la faci­li­tat que tenen, per exem­ple, a Sara­gossa, a mig camí de Madrid, per requi­sar-la i dete­nir i jut­jar el por­ta­dor d'una “ban­dera amb mis­satge que incita a la violència”, com bé es cuida de recor­dar el revers de l'entrada.

En canvi, en el nombrós grup d'afi­ci­o­nats del Per­fu­merías Ave­nida, que al matí, durant la seva semi­fi­nal, només havien exhi­bit les bufan­des amb els seus colors, a la tarda, durant l'Spar-Con­quero, van mos­trar ben visi­bles algu­nes ban­de­res espa­nyo­les. L'Ave­nida no estava en pista, però per ells també hi havia par­tit a la grada.

En aquest con­text, que la FEB escampés abun­dant mate­rial de mar­xan­datge de la selecció espa­nyola –ban­de­res i bufan­des roji­gual­das– per tot el pavelló sí que deu for­mar part de la nor­ma­li­tat més abso­luta.