L'Eurolliga és l'oportunitat

L'Uni Girona, a punt de fer deu anys, acaba de con­su­mar el pas més cri­da­ner de la seva breu història. No és una cul­mi­nació, ni una fita, perquè queda la final i la pos­si­bi­li­tat de gua­nyar-la és real, veient com de bé està com­pe­tint.

Hi ha vega­des que, no saps ben bé per què, els astres s'ali­neen i per­me­ten que aquest equi­li­bri emo­ci­o­nal ines­ta­ble que és sem­pre un equip es man­tin­gui con­tro­lat durant tota una tem­po­rada. Perquè és l'aspecte men­tal el que marca la diferència entre un equip que com­pleix i un equip que se supera.

Sense matèria pri­mera no hi ha èxit. I l'Spar la va encer­tar de ple for­mant la plan­ti­lla, reduïda d'entrada, reduïdíssima als ulls de Ramon Jor­dana (que uti­lit­zava set juga­do­res) i un pèl més ajus­tada a les neces­si­tats quan va arri­bar Babkina (aquest és un altre debat). Però després de reno­var Jor­dana, Carbó i Frei­xa­net i de fit­xar Gid­den, Ibekwe, Kuk­ti­ene i Cham­bers, s'ha hagut de fer molta gestió i tenir molta paciència i més mà esquerra. Fins i tot amb un tècnic de prin­ci­pis tan irre­duc­ti­bles com Jor­dana es va estar de sort, perquè va veure a temps que apar­tar-se seria bo per a l'equip, i va mar­xar sense que li ho hagues­sin de dema­nar. Tota una raresa en un món d'egois­mes. El que deia: tot ha encai­xat, cosa dels astres.

A l'Spar també l'han aju­dat altres fac­tors. El pri­mer, que l'equip va començar a gua­nyar sent un equip en cons­trucció. També, que l'Uni és un club amb bona repu­tació entre les juga­do­res i agents pel que fa al com­pli­ment dels seus com­pro­mi­sos. Hi pot haver dies de retard, però se sap que no que­da­ran deu­tes.

L'equip gironí ha acon­se­guit plan­tar-se a la final amb dues ter­ce­res parts del pres­su­post que movia en els pri­mers anys en la Lliga Feme­nina. Com tot­hom, es pot repli­car. Espor­ti­va­ment, des del seu pri­mer any en la màxima cate­go­ria no ha bai­xat mai del cinquè lloc. Des d'aque­lla tem­po­rada 2009/10 ha obtin­gut, cada any, el dret a dis­pu­tar una com­pe­tició euro­pea. I sem­pre hi ha renun­ciat. Els dos pri­mers anys, perquè el club era molt ten­dre, la com­pe­tició era la segona (l'Euro­copa) i segu­ra­ment no tocava, perquè era pri­o­ri­tari con­so­li­dar l'equip en la Lliga Feme­nina (13-13 en la fase regu­lar). Amb balanços posi­tius (18-11 i 17-10) i la con­dició de semi­fi­na­lista (2011/12 i 2012/13) ja es va fer un salt qua­li­ta­tiu, però també s'hi va renun­ciar, i en un dels casos (2011/12) l'opció era per l'Euro­lliga.

En tot aquest període, les apor­ta­ci­ons de diner públic o semipúblic que rep el club no han parat de caure, glo­bal­ment. De fet, encara ara decrei­xen. Ate­ses les cir­cums­tan­cies, s'ha entès. I el club el pri­mer. I si no ho entengués, la nova sen­si­bi­li­tat ciu­ta­dana cap a l'ús que es fa del diner de tots posa­ria les coses a lloc.

Ara, però, és dife­rent. Des d'ahir sabem que la plaça de fina­lista atorga el dret de jugar l'Euro­lliga. I aquesta vegada, toca ser-hi. Diria molt poc del món gironí –públic i pri­vat– que un cop més s'hi hagués de renun­ciar. Aquesta vegada no tin­dria jus­ti­fi­cació i se n'ha de ser cons­ci­ent. Amb el que va cos­tar la pri­mera Lliga Feme­nina n'hi hau­ria prou per dis­pu­tar les dues com­pe­ti­ci­ons. No són temps d'aju­des públi­ques milionàries a fons per­dut. Però d'una banda s'ha de valo­rar la funció social que fa el club –sosté uns equips de base de pri­mer nivell i ha fide­lit­zat més d'un miler de segui­dors en cada par­tit, amb pun­tes de 2.500–, i de l'altra, ha de ser com­pa­ti­ble una ajuda pública que per­meti com­pe­tir a l'Euro­lliga amb exi­gir un retorn mit­jançant, per exem­ple, un sec­tor d'acti­vi­tat econòmica que Girona domina bé: el turisme en totes les seves vari­ants. No veig per què tenir un equip de bàsquet vol­tant per Tur­quia, Polònia, França, Eslovàquia, Rússia, Itàlia o la República Txeca i rebent aquests equips a Fon­ta­jau no s'ha de poder apro­fi­tar com a cata­lit­za­dor d'una cam­pa­nya de pro­moció turística en països –alguns– que encara no són bons cli­ents. És allò de veure-hi pro­ble­mes o opor­tu­ni­tats.