L'Uni Girona, a punt de fer deu anys, acaba de consumar el pas més cridaner de la seva breu història. No és una culminació, ni una fita, perquè queda la final i la possibilitat de guanyar-la és real, veient com de bé està competint.

Hi ha vegades que, no saps ben bé per què, els astres s'alineen i permeten que aquest equilibri emocional inestable que és sempre un equip es mantingui controlat durant tota una temporada. Perquè és l'aspecte mental el que marca la diferència entre un equip que compleix i un equip que se supera.

Sense matèria primera no hi ha èxit. I l'Spar la va encertar de ple formant la plantilla, reduïda d'entrada, reduïdíssima als ulls de Ramon Jordana (que utilitzava set jugadores) i un pèl més ajustada a les necessitats quan va arribar Babkina (aquest és un altre debat). Però després de renovar Jordana, Carbó i Freixanet i de fitxar Gidden, Ibekwe, Kuktiene i Chambers, s'ha hagut de fer molta gestió i tenir molta paciència i més mà esquerra. Fins i tot amb un tècnic de principis tan irreductibles com Jordana es va estar de sort, perquè va veure a temps que apartar-se seria bo per a l'equip, i va marxar sense que li ho haguessin de demanar. Tota una raresa en un món d'egoismes. El que deia: tot ha encaixat, cosa dels astres.

A l'Spar també l'han ajudat altres factors. El primer, que l'equip va començar a guanyar sent un equip en construcció. També, que l'Uni és un club amb bona reputació entre les jugadores i agents pel que fa al compliment dels seus compromisos. Hi pot haver dies de retard, però se sap que no quedaran deutes.

L'equip gironí ha aconseguit plantar-se a la final amb dues terceres parts del pressupost que movia en els primers anys en la Lliga Femenina. Com tothom, es pot replicar. Esportivament, des del seu primer any en la màxima categoria no ha baixat mai del cinquè lloc. Des d'aquella temporada 2009/10 ha obtingut, cada any, el dret a disputar una competició europea. I sempre hi ha renunciat. Els dos primers anys, perquè el club era molt tendre, la competició era la segona (l'Eurocopa) i segurament no tocava, perquè era prioritari consolidar l'equip en la Lliga Femenina (13-13 en la fase regular). Amb balanços positius (18-11 i 17-10) i la condició de semifinalista (2011/12 i 2012/13) ja es va fer un salt qualitatiu, però també s'hi va renunciar, i en un dels casos (2011/12) l'opció era per l'Eurolliga.

En tot aquest període, les aportacions de diner públic o semipúblic que rep el club no han parat de caure, globalment. De fet, encara ara decreixen. Ateses les circumstancies, s'ha entès. I el club el primer. I si no ho entengués, la nova sensibilitat ciutadana cap a l'ús que es fa del diner de tots posaria les coses a lloc.

Ara, però, és diferent. Des d'ahir sabem que la plaça de finalista atorga el dret de jugar l'Eurolliga. I aquesta vegada, toca ser-hi. Diria molt poc del món gironí –públic i privat– que un cop més s'hi hagués de renunciar. Aquesta vegada no tindria justificació i se n'ha de ser conscient. Amb el que va costar la primera Lliga Femenina n'hi hauria prou per disputar les dues competicions. No són temps d'ajudes públiques milionàries a fons perdut. Però d'una banda s'ha de valorar la funció social que fa el club –sosté uns equips de base de primer nivell i ha fidelitzat més d'un miler de seguidors en cada partit, amb puntes de 2.500–, i de l'altra, ha de ser compatible una ajuda pública que permeti competir a l'Eurolliga amb exigir un retorn mitjançant, per exemple, un sector d'activitat econòmica que Girona domina bé: el turisme en totes les seves variants. No veig per què tenir un equip de bàsquet voltant per Turquia, Polònia, França, Eslovàquia, Rússia, Itàlia o la República Txeca i rebent aquests equips a Fontajau no s'ha de poder aprofitar com a catalitzador d'una campanya de promoció turística en països –alguns– que encara no són bons clients. És allò de veure-hi problemes o oportunitats.