Més bàsquet

DANI MONTOLIU

ENTRENADOR

“Esport i estudis no casen i la jugadora marxa”

“El bàsquet és el motor que alimenta el fet d'anar a jugar als Estats Units, però avui dia la motivació realment important és la part acadèmica. Per a elles i per a les famílies”, explica el tècnic, profund coneixedor de l'emigració de jugadores cap al sistema universitari nord-americà

Als EUA hi ha espai per a totes les jugadores, siguin o no d'elit. Hi ha unes mil universitats que donen beques

Laia Raventós (Charlotte), Ángela Salvadores (Duke), María Conde (Florida St.), Cecília Muhate (Mississipí), María Cazorla (Oregon St.), Iho López (IMG Academy) i Clara Che (Providence). Totes formen part de la selecció espanyola que ha estat proclamada recentment campiona d'Europa sub-18, i totes jugaran la temporada vinent als Estats Units. Dani Montoliu (1971), entrenador de Viladecans, fa temps que gestiona i ajuda les jugadores d'aquí que volen anar al bàsquet universitari nord-americà.

Quan comença a posar en contacte jugadores i universitats?
Sóc aficionat al bàsquet universitari des de fa anys, i de converses amb entrenadors d'allà vaig pensar si alguna de les nostres jugadores podria anar als Estats Units. Fa tres anys, l'Eli López i la Yaiza Rodríguez volien anar-hi, i a partir del seu cas em vaig endinsar en el coneixement del sistema i els procediments per accedir-hi.
Què el motiva posar-s'hi de ple, en el procés de reclutament?
Veure que pots ajudar i veure també la teva pròpia evolució quant a coneixements. I m'adono que el més interessant és engegar el procés molt abans de l'edat per tal que les noies puguin fer el programa sencer del cicle universitari i de beca. Construeixo una estructura per donar tot el suport a la jugadora en la part acadèmica, amb els estudis i les proves d'anglès. I tot acaba desembocant en un sistema de treball.
Quantes jugadores hi ha portat?
Vint-i-cinc. De l'Eli (College of Southern Idaho) i la Yaiza (Boise State) fins a la darrera, la Txell Martínez, de Blanes, que anirà al Palm Beach St. de Florida, compaginant el bàsquet amb els estudis d'arquitectura.
El punt de partida és que, si pensen un dia jugar a bàsquet, quan arriben a sèniors aquí no hi tenen futur?
Aquí tenim molt bona estructura d'entrenadors i de suport dels clubs quan les jugadores estan en edat de formació, però quan fan 18 anys les deixem anar al bàsquet professional o amateur. Però és molt difícil, en aquesta edat, que esportivament puguin evolucionar, juguin al nivell que juguin. I, per altra banda, acadèmicament, passen d'estudiar al costat de casa a haver de desplaçar-se a la universitat. I es fa molt difícil quadrar-ho tot. A tots els nivells, insisteixo, si bé pensant en el món professional és virtualment impossible.
És a dir, la lliga femenina i la lliga femenina 2 t'obliguen a deixar de banda els estudis?
En aquestes dues lligues la majoria d'equips estan en ciutats molt petites, normalment sense universitats, i, a més, les jugadores no solen estar mai quatre anys en un mateix equip. Les dues esferes no estan vinculades i fins i tot a ciutats com ara Salamanca, Saragossa i Girona, on podria haver-hi programes amb les universitats, no hi ha res. Múrcia, amb el projecte de l'UCAM, i la Universitat del País Basc són dos casos excepcionals. Però qui tiri per aquí encertarà, perquè les jugadores i les famílies, cada dia més, estan molt pendents de què faran un cop acabin la carrera perquè, i aquest és el rerefons que ho engloba tot, els sous no permeten no ja pensar en el futur sinó gairebé ni en el dia a dia.
Per què les universitats nord-americanes miren cap aquí?
Perquè tenen en molt grau d'estima el coneixement del joc nostre, com han estat formades les jugadores. Són jugadores que entenen el joc i creuen que posant-les en el seu sistema de treball físic aconseguiran treure'n un gran rendiment.
I les famílies, són receptives a fer el pas?
Exceptuant les que tenen filles que ja estan en l'elit, a nivell de selecció espanyola, a la resta els costa una mica entendre que puguin aspirar a beques completes, que els ho paguin tot menys el viatge –estem parlant d'entre 40.000 i 50.000 dòlars anuals, per matrícula, allotjament, assegurança mèdica, etc.–. Però a mesura que entren en el procés se'n fan a la idea.
Han marxat jugadores ‘top', ara Letícia Romero, però també jugadores, diguem-ne, normals.
Als Estats Units hi ha unes 3.000 universitats, i d'aquestes unes 1.000 donen beques esportives. Les jugadores d'elit com ella, Ari Pujol o Laia Flores han anat a universitats del top 100, les millors. Però per sota queda espai per a moltes jugadores. Tenim qualitat i penso, per la meva experiència, que cada any se n'hi podrien enviar unes 40 a escala estatal i unes 25 a escala de Catalunya.
Tantes?
No només busquen jugadores amb un gran talent per jugar, sinó que siguin bones estudiants i un model de conducta. I en aquest sentit les nostres jugadores ens deixen molt bé.
Per tot el que explica, el procés de reclutament ha de ser llarg.
Entre un any i un any i mig. Ara al setembre vénen entrenadors d'universitats a veure jugadores pensant en el 2018. Moltes universitats ofereixen beques i han de planificar a llarg termini. Es tracta que la jugadora agafi confiança amb el centre que representen. A més, hi ha una sèrie d'exàmens que han d'aprovar, proves d'anglès i el que entenem com a selectivitat. Un cop tenim el perfil acadèmic, el que fem és buscar una universitat que encaixi amb el nivell de bàsquet de la jugadora.
El pes dels estudis és per tant molt gran.
Fonamental. El bàsquet és el motor que alimenta el fet de prendre la decisió, però realment la motivació important és la part acadèmica. I amb el que m'estic trobant ara, amb la situació esportiva, econòmica i de mercat laboral d'aquí, és que el recel de les famílies ha passat a ser un “som-hi, provem-ho”. Complir el cicle és consolidar enormement el currículum i tenir grans possibilitats de futur.
Tornant dels Estats Units, és quan la lliga femenina podria tenir més sentit per a elles?
De les jugadores que he portat allà encara cap ha complert el cicle. Tinc curiositat, en aquest sentit. Ara bé, també diré que les que estan a punt d'acabar el cicle no tenen gaires ganes de tornar aquí. En canvi, s'han adaptat a la societat nord-americana i et parlen de trobar una feina allà del que han estudiat o, si tornen, pensen a continuar coneixent altres països a través del bàsquet. Però no parlen de la lliga femenina.
Resumint, els clubs formen molt bé però el bàsquet professional és un desert.
No es veu un futur atractiu ni que això pugui canviar. Quan deixen la formació no els estem donant les eines adequades. No només perquè no hi ha contractes que compensin, sinó perquè la transició de júnior a sènior, que és complicada, només es fa per necessitat i no per convicció. El Rivas ara començarà una temporada apostant per les júniors. Quan ho ha fet? Quan se li han acabat els diners que podia tenir. I afegim-hi la perversió subjacent que és pensar i acceptar que si són joves i de la casa no se les ha de pagar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)