Intel·ligència, aposta

Pierre Oriola (Tàrrega, 1992) va desballestar diumenge la defensa de la Penya en poc de 25 minuts fins a tancar el full estadístic amb 23 punts (6/7, 2/4 i 5/6), 9 rebots i un 35 de valoració que li van valer ser nominat jugador de la jornada. En tots tres apartats, sostres personals per a un jugador que enguany acredita 8,3 punts i 4,1 rebots en 17,6 minuts.

De mare francesa i pare de Bellpuig, Oriola va començar a jugar a bàsquet tard, en edat cadet, quan el cos se li va estirar prou per incomodar-li el que fins aleshores era la seva veritable afició, jugar a futbol de porter. Feia temps que el seu pare i les seves germanes, que jugaven a bàsquet al Tàrrega, li deien que utilitzés les mans per encistellar i no pas per blocar xuts, però no va ser fins que ell ho va decidir que s'hi va posar. Després d'un any a Lleida, va arribar a Manresa, on va jugar una temporada al júnior, una altra a cavall del vinculat (Sant Nicolau) i del primer equip, i una segona, la 2011/12, com un membre més del conjunt de Jaume Ponsarnau en l'ACB. Polivalent, tot i no tenir una gran mà, ja se'l veia com un futur aler pivot, i aquell any se'l va passar principalment defensant cada dia Justin Doellman en els entrenaments.

Treball, evolució

Amb pocs minuts –Asselin i Achara completaven amb el blaugrana el trio interior bagenc–, l'any següent va anar al Lleida, on Joaquín Prado va treballar amb ell. La cessió va ser un encert –8,1 punts i 4,7 rebots en fase regular i 10,2 i 7,6 en el play-off–, però com que no hi podia haver lloc per a tothom, a l'estiu del 2013 el Manresa va apostar per Rasmuss Larssen i Oriola, desvinculat, va marxar a Osca, on amb Quim Costa va completar una magnífica temporada. Més enllà dels 15 punts i 6,4 rebots, és Costa qui el posa a jugar definitivament de quatre, qui el va convidar amb fonament a tirar triples –fins aleshores no ho feia i acaba el curs amb 13/35– i qui li consolida el gest de posar la pilota a terra. El fa un home i el Sevilla el fitxa.

En la seva segona temporada a San Pablo, Luis Casimiro l'utilitza com a relleu de Nachbar, però no pas per donar descans a l'eslovè, sinó per donar-li joc i minuts. Li fa confiança perquè se l'ha guanyat, esforçant-se, acceptant reptes, i sol fer parella sota els cèrcols amb Slokar –ja es coneixien de Manresa–, ell posant els peus per defensar quatres i l'eslovè, el cos per aturar els cincs. I llegint la disposició del rival, atacant sempre des de la comprensió del joc i no desaprofitant mai els triples que li concedeixen les defenses rivals.