Intel·ligència, aposta

Pierre Ori­ola (Tàrrega, 1992) va des­ba­lles­tar diu­menge la defensa de la Penya en poc de 25 minuts fins a tan­car el full estadístic amb 23 punts (6/7, 2/4 i 5/6), 9 rebots i un 35 de valo­ració que li van valer ser nomi­nat juga­dor de la jor­nada. En tots tres apar­tats, sos­tres per­so­nals per a un juga­dor que enguany acre­dita 8,3 punts i 4,1 rebots en 17,6 minuts.

De mare fran­cesa i pare de Bell­puig, Ori­ola va començar a jugar a bàsquet tard, en edat cadet, quan el cos se li va esti­rar prou per inco­mo­dar-li el que fins ales­ho­res era la seva veri­ta­ble afició, jugar a fut­bol de por­ter. Feia temps que el seu pare i les seves ger­ma­nes, que juga­ven a bàsquet al Tàrrega, li deien que uti­litzés les mans per encis­te­llar i no pas per blo­car xuts, però no va ser fins que ell ho va deci­dir que s'hi va posar. Després d'un any a Lleida, va arri­bar a Man­resa, on va jugar una tem­po­rada al júnior, una altra a cavall del vin­cu­lat (Sant Nico­lau) i del pri­mer equip, i una segona, la 2011/12, com un mem­bre més del con­junt de Jaume Pon­sar­nau en l'ACB. Poli­va­lent, tot i no tenir una gran mà, ja se'l veia com un futur aler pivot, i aquell any se'l va pas­sar prin­ci­pal­ment defen­sant cada dia Jus­tin Doell­man en els entre­na­ments.

Tre­ball, evo­lució

Amb pocs minuts –Asse­lin i Achara com­ple­ta­ven amb el blau­grana el trio inte­rior bagenc–, l'any següent va anar al Lleida, on Joaquín Prado va tre­ba­llar amb ell. La cessió va ser un encert –8,1 punts i 4,7 rebots en fase regu­lar i 10,2 i 7,6 en el play-off–, però com que no hi podia haver lloc per a tot­hom, a l'estiu del 2013 el Man­resa va apos­tar per Ras­muss Lars­sen i Ori­ola, des­vin­cu­lat, va mar­xar a Osca, on amb Quim Costa va com­ple­tar una magnífica tem­po­rada. Més enllà dels 15 punts i 6,4 rebots, és Costa qui el posa a jugar defi­ni­ti­va­ment de qua­tre, qui el va con­vi­dar amb fona­ment a tirar tri­ples –fins ales­ho­res no ho feia i acaba el curs amb 13/35– i qui li con­so­lida el gest de posar la pilota a terra. El fa un home i el Sevi­lla el fitxa.

En la seva segona tem­po­rada a San Pablo, Luis Casi­miro l'uti­litza com a relleu de Nach­bar, però no pas per donar des­cans a l'eslovè, sinó per donar-li joc i minuts. Li fa con­fiança perquè se l'ha gua­nyat, esforçant-se, accep­tant rep­tes, i sol fer pare­lla sota els cèrcols amb Slokar –ja es conei­xien de Man­resa–, ell posant els peus per defen­sar qua­tres i l'eslovè, el cos per atu­rar els cincs. I lle­gint la dis­po­sició del rival, ata­cant sem­pre des de la com­prensió del joc i no des­a­pro­fi­tant mai els tri­ples que li con­ce­dei­xen les defen­ses rivals.