El fruit de la perseverança
Lliga Endesa. El targarí Pierre Oriola, MVP de la jornada, cerca enguany la regularitat que li farà guanyar el respecte de la lliga. Fins arribar a Sevilla, Ponsarnau, Prado i Costa el van encaminar
Amb dinamisme, jugant sense pilota amb criteri, castigant l'esquena dels defensors. Ocupant els espais amb sentit, explotant al màxim tot allò que un dia, fa més de sis anys, li van veure a Manresa, en el que aleshores era només una intuïció com tantes n'hi ha.
Intel·ligència, aposta
Pierre Oriola (Tàrrega, 1992) va desballestar diumenge la defensa de la Penya en poc de 25 minuts fins a tancar el full estadístic amb 23 punts (6/7, 2/4 i 5/6), 9 rebots i un 35 de valoració que li van valer ser nominat jugador de la jornada. En tots tres apartats, sostres personals per a un jugador que enguany acredita 8,3 punts i 4,1 rebots en 17,6 minuts.
De mare francesa i pare de Bellpuig, Oriola va començar a jugar a bàsquet tard, en edat cadet, quan el cos se li va estirar prou per incomodar-li el que fins aleshores era la seva veritable afició, jugar a futbol de porter. Feia temps que el seu pare i les seves germanes, que jugaven a bàsquet al Tàrrega, li deien que utilitzés les mans per encistellar i no pas per blocar xuts, però no va ser fins que ell ho va decidir que s'hi va posar. Després d'un any a Lleida, va arribar a Manresa, on va jugar una temporada al júnior, una altra a cavall del vinculat (Sant Nicolau) i del primer equip, i una segona, la 2011/12, com un membre més del conjunt de Jaume Ponsarnau en l'ACB. Polivalent, tot i no tenir una gran mà, ja se'l veia com un futur aler pivot, i aquell any se'l va passar principalment defensant cada dia Justin Doellman en els entrenaments.
Treball, evolució
Amb pocs minuts –Asselin i Achara completaven amb el blaugrana el trio interior bagenc–, l'any següent va anar al Lleida, on Joaquín Prado va treballar amb ell. La cessió va ser un encert –8,1 punts i 4,7 rebots en fase regular i 10,2 i 7,6 en el play-off–, però com que no hi podia haver lloc per a tothom, a l'estiu del 2013 el Manresa va apostar per Rasmuss Larssen i Oriola, desvinculat, va marxar a Osca, on amb Quim Costa va completar una magnífica temporada. Més enllà dels 15 punts i 6,4 rebots, és Costa qui el posa a jugar definitivament de quatre, qui el va convidar amb fonament a tirar triples –fins aleshores no ho feia i acaba el curs amb 13/35– i qui li consolida el gest de posar la pilota a terra. El fa un home i el Sevilla el fitxa.
En la seva segona temporada a San Pablo, Luis Casimiro l'utilitza com a relleu de Nachbar, però no pas per donar descans a l'eslovè, sinó per donar-li joc i minuts. Li fa confiança perquè se l'ha guanyat, esforçant-se, acceptant reptes, i sol fer parella sota els cèrcols amb Slokar –ja es coneixien de Manresa–, ell posant els peus per defensar quatres i l'eslovè, el cos per aturar els cincs. I llegint la disposició del rival, atacant sempre des de la comprensió del joc i no desaprofitant mai els triples que li concedeixen les defenses rivals.