Amb camisa negra i la veu trencada, amb ulls tristos i cansats. I amb llàgrimes.

Xavi Pascual es va acomiadar ahir del FC Barcelona, casa seva durant dotze temporades, les últimes vuit i mitja com a primer entrenador. Un càrrec del qual va ser desposseït dilluns al matí malgrat tenir encara una temporada més de contracte. “He estat assegut aquí on sou vosaltres en molts comiats pensant que algun dia em tocaria a mi, i avui m'ha tocat. Gràcies de tot cor a totes les persones que sou aquí i a les que no hi sou però voldríeu ser-hi.” Ja des de la primera locució, l'home que “no és gaire sentimental” es va mostrar especialment afectat per la situació que li tocava viure.

Pascual, que va remarcar que mai no havia anat a trucar a la porta del president ni havia fitxat cap jugador de l'agència que el representa, va tornar als inicis per entrar en calor: “Tinc la sort de mirar enrere i veure la mateixa persona honesta i fidel que durant aquests anys ha complert amb els valors que el representen: treballador, entregat i il·lusionat.” I encara afegia: “De la meva primera roda de premsa es va escriure un titular sensacionalista amb una frase que no havia dit. Us demano que no passi el mateix i que avui el titular sigui «Gràcies».” “Del primer a l'últim dia no he canviat: em van preguntar quin era el meu objectiu i vaig dir que era fer feliços els barcelonistes. Mai he perdut aquest objectiu.” L'entrenador de Gavà va recordar, en dues ocasions i visiblement emocionat, un moment concret de la seva etapa: “Els sis primers sis anys i mig són d'èxit, i els últims dos, no. Després de guanyar l'última lliga, un bon amic em va dir que era hora de marxar i no ho vaig fer, perquè una persona del club em va dir que no hi havia ningú millor que jo per portar l'equip. Creia que aconseguiria més èxits, però no ha estat possible.”

Pascual va agrair el suport de la família, d'amics, del cos tècnic, d'aficionats, de Dusko Ivanovic, de Joan Creus, dels seus capitans, Roger Grimau i Navarro. “Gràcies al Creus, al Solanellas i a Joan Laporta por apostar per mi. Al Sandro Rosell i al Joan Carles Raventós por seguir confiant en mi, igual com va fer Josep Maria Bartomeu. Gràcies a tots pels somriures i per fer-me la vida més senzilla. També als mitjans de comunicació, tot i no haver filtrat mai informació.” I rematava: “Gràcies sobretot al club que estimo. Marxo sense cap tipus de ressentiment.”