Amb camisa negra i la veu tren­cada, amb ulls tris­tos i can­sats. I amb llàgri­mes.

Xavi Pas­cual es va aco­mi­a­dar ahir del FC Bar­ce­lona, casa seva durant dotze tem­po­ra­des, les últi­mes vuit i mitja com a pri­mer entre­na­dor. Un càrrec del qual va ser des­posseït dilluns al matí mal­grat tenir encara una tem­po­rada més de con­tracte. “He estat asse­gut aquí on sou vosal­tres en molts comi­ats pen­sant que algun dia em toca­ria a mi, i avui m'ha tocat. Gràcies de tot cor a totes les per­so­nes que sou aquí i a les que no hi sou però voldríeu ser-hi.” Ja des de la pri­mera locució, l'home que “no és gaire sen­ti­men­tal” es va mos­trar espe­ci­al­ment afec­tat per la situ­ació que li tocava viure.

Pas­cual, que va remar­car que mai no havia anat a tru­car a la porta del pre­si­dent ni havia fit­xat cap juga­dor de l'agència que el repre­senta, va tor­nar als ini­cis per entrar en calor: “Tinc la sort de mirar enrere i veure la mateixa per­sona honesta i fidel que durant aquests anys ha com­plert amb els valors que el repre­sen­ten: tre­ba­lla­dor, entre­gat i il·lusi­o­nat.” I encara afe­gia: “De la meva pri­mera roda de premsa es va escriure un titu­lar sen­sa­ci­o­na­lista amb una frase que no havia dit. Us demano que no passi el mateix i que avui el titu­lar sigui «Gràcies».” “Del pri­mer a l'últim dia no he can­viat: em van pre­gun­tar quin era el meu objec­tiu i vaig dir que era fer feliços els bar­ce­lo­nis­tes. Mai he per­dut aquest objec­tiu.” L'entre­na­dor de Gavà va recor­dar, en dues oca­si­ons i visi­ble­ment emo­ci­o­nat, un moment con­cret de la seva etapa: “Els sis pri­mers sis anys i mig són d'èxit, i els últims dos, no. Després de gua­nyar l'última lliga, un bon amic em va dir que era hora de mar­xar i no ho vaig fer, perquè una per­sona del club em va dir que no hi havia ningú millor que jo per por­tar l'equip. Creia que acon­se­gui­ria més èxits, però no ha estat pos­si­ble.”

Pas­cual va agrair el suport de la família, d'amics, del cos tècnic, d'afi­ci­o­nats, de Dusko Iva­no­vic, de Joan Creus, dels seus capi­tans, Roger Gri­mau i Navarro. “Gràcies al Creus, al Sola­ne­llas i a Joan Laporta por apos­tar per mi. Al San­dro Rosell i al Joan Car­les Raventós por seguir con­fi­ant en mi, igual com va fer Josep Maria Bar­to­meu. Gràcies a tots pels som­riu­res i per fer-me la vida més sen­zi­lla. També als mit­jans de comu­ni­cació, tot i no haver fil­trat mai infor­mació.” I rema­tava: “Gràcies sobre­tot al club que estimo. Marxo sense cap tipus de res­sen­ti­ment.”