L’Espanyol ha posat l’epíleg a la temporada amb una sensació agredolça. I és que ara que començava a gaudir se li ha acabat el temps d’esbarjo. Igual com un nen a qui li treuen la pilota al capvespre i el fan tornar a casa. Així ha finalitzat l’Espanyol la lliga. Un bon gust de boca, divertint-se sense complexos sobre la gespa i preguntant-se per què no haver canviat abans. David Gallego ha estat el punt d’inflexió que ha permès capgirar una tendència horrorosa. El surienc ha donat nous bioritmes a la plantilla. Uns retocs quirúrgics en la parcel·la tàctica i una bona dosi d’autoestima per foragitar la tristesa col·lectiva. Només així s’entén com Gallego ha aconseguit dotar l’Espanyol d’una consistència i d’uns resultats sostinguts en aquest final de curs. Els números són clars: 13 punts de 15 possibles. Quatre victòries i un empat. Sumar tres victòries consecutives lluny de casa. Un fet que no s’aconseguia des del 2013 amb Aguirre a la banqueta. Encara hi ha més: enllaçar tres triomfs per primera vegada en aquest curs. En definitiva, aquest és el millor moment de la temporada de l’Espanyol i arriba just quan la lliga s’acaba. No hi ha temps per repetir les postres ni per posar-se una última llaminadura a la boca. La barraca s’ha tancat i barrat. Però aquesta victòria a San Mamés té premi i arriba amb una bona picossada per a l’Espanyol. Assolir l’11a posició representa uns 2,5 milions més d’ingressos televisius en relació amb una derrota que hauria deixat els blanc-i-blaus en el 16è lloc. Una quantitat prou important i una posició final més estètica que maquilla una temporada deficient.

Les sensacions de placidesa i treball ben fet d’aquest epíleg es van desplegar sobre la gespa de San Mamés. L’Athletic Club és el conjunt mirall de l’Espanyol. Dos equips que han rendit per sota del seu nivell i possibilitats. Però així com els periquitos han acabat amb un to alt i amb energies renovades, els locals han viscut l’últim partit com una nova tortura d’una temporada decadent. L’Espanyol ja va encendre la guspira dels retrets als vuit minuts. Córner que va servir Piatti i David López, arribant des del darrere, va rematar tot sol dins de l’àrea amb un potent cop de cap. Kepa no hi va poder fer res. San Mamés s’ho mirava incrèdul. Primer gol de la temporada del santcugatenc. El gol va aportar més seguretat als visitants i els locals van seguir el camí contrari, el dels dubtes. L’Athletic es trobava incòmode i perdia totes les pilotes dividides, fet que feia desesperar l’afició basca, que veia com el seu equip es deixava anar. L’Espanyol dominava el partit des de les transicions ràpides i quan calia es defensava amb la pilota als peus. Aquí hi va tenir un paper destacat Marc Roca. El mig de la Granada del Penedès va tornar a la titularitat en detriment de Darder. El del planter –el segon jugador menys utilitzat del primer equip– no ho era des del dia 1 d’octubre al Bernabéu.

La comoditat era absoluta per als blanc-i-blaus, conscients que un segon gol seria la sentència per emportar-se els tres punts. La tremolor de cames dels locals era evident. Les arribades a l’àrea de Kepa eren constants. L’allau de joc ofensiu encara es va fer més profunda després de la represa amb accions de perill de Sergio García, Baptistão, Gerard Moreno i Melendo. La mala punteria va evitar un final més tranquil per a l’Espanyol i un resultat més ampli, d’acord amb el futbol desplegat al llarg dels noranta minuts. L’Espanyol va acabar el partit movent la pilota a pler i sense patiments. El final de partit va donar lloc a una protesta unànime de l’afició de San Mamés per la paupèrrima temporada amb una mocadorada d’aquelles que fan època.