Rubi és un tècnic diàfan. No juga a ama­gar el seu dis­curs en bar­ro­quis­mes sense sen­tit. Ha deci­dit cui­nar un plat ben con­di­men­tat i no uti­litza qual­se­vol cosa sinó bons ali­ments. A les prèvies posa els ingre­di­ents sobre la taula i després els uti­litza l’endemà a la gespa. Allà és on es veu la veri­ta­ble valen­tia, la sin­ce­ri­tat sense focs d’arti­fici. El tècnic de Vilas­sar tenia deci­dit bus­car les pes­si­go­lles a un València des­co­mu­nal que ha inver­tit 80 mili­ons en fit­xat­ges en espera de treure, de nou, la bit­lle­tera per Gue­des. L’Espa­nyol viu en l’estre­tor, però Rubi ha fet de la neces­si­tat vir­tut. Ha transmès als seus fut­bo­lis­tes que han de viure sense com­ple­xos i creure’s que poden donar més del que donen i han donat. El pri­mer que ho pensa és el mateix tècnic i aquesta coherència ja es va veure en el seu plan­te­ja­ment. El poten­cial del València de Mar­ce­lino con­vi­dava a aixo­plu­gar-se i des­ple­gar tot el ven­tall de mesu­res pro­filàcti­ques. Rubi viu con­tra cor­rent. Sap que té la millor plan­ti­lla de la seva car­rera a les ban­que­tes i té al davant l’opor­tu­ni­tat de la seva vida. Fa el que sent i la seva ali­ne­ació va ser reve­la­dora. Ser­gio García per Piatti i Gra­nero per Víctor Sánchez. Dos homes de més toc i con­ducció de pilota per tenir més pos­sessió i mar­ti­rit­zar el València. Un canvi con­cep­tual de joc cons­truït amb els matei­xos homes que l’any pas­sat, tret de Borja Igle­sias, l’única cara nova.

Vista la pro­posta de l’Espa­nyol, només calia posar-se el pitet per veure un duel elèctric. El matx no va defrau­dar. El València va començar més inci­siu posant a prova Diego López. Amb el pas dels minuts, els locals es van anar con­so­li­dant en el par­tit gràcies a l’esta­bi­li­tat dels seus mig­cam­pis­tes. Ser­gio Dar­der, Gra­nero i Marc Roca movien molt bé la pilota superant les línies del rival. Fruit d’aquest domini van arri­bar un reguit­zell de bones oca­si­ons dels blanc-i-blaus. Ser­gio García va rema­tar una cen­trada late­ral al tra­ves­ser. Borja Igle­sias va atra­par el refús, que anava a gol, però una mà mira­cu­losa de Neto va evi­tar el pri­mer. Her­moso va tor­nar a fer lluir Neto amb un xut ajus­tat. L’Espa­nyol va arri­bar amb bones sen­sa­ci­ons al des­cans i l’afició aplau­dia i es fre­gava els ulls pel magnífic espec­ta­cle que estava veient. Només fal­tava el gol per posar la ben­zina necessària per arro­do­nir els bons bio­rit­mes.

Les bones pres­ta­ci­ons del pri­mer acte no van ser casu­als. Els dei­xe­bles de Rubi van anar a més tot i començar amb un ensurt. Gra­nero va treure sobre la rat­lla de gol una rema­tada de Diak­haby. El cen­tral francès es va con­ver­tir en el pro­ta­go­nista del pri­mer gol local en fer unes mans infan­tils a la fron­tal de l’àrea. Gra­nero va llançar la falta, que va picar al tra­ves­ser i va entrar a por­te­ria. El col·legiat es va ajus­tar al VAR per aca­bar de deci­dir un gol amb sus­pens i cor­re­la­tiu a la moder­ni­tat del fut­bol actual més tec­nològic. L’habi­li­tat del madri­leny va tenir premi i va ser el punt d’inflexió per aca­bar d’endo­llar la rauxa blanc-i-blava. El València era un equip des­ta­ro­tat en mans d’un Espa­nyol que movia a plaer tots els regis­tres del joc. Mar­ce­lino García Toral no sabia com can­viar la dinàmica d’un par­tit i esgo­tava totes les subs­ti­tu­ci­ons que tenia a la mà sense tro­bar cap remei. L’Espa­nyol car­bu­rava com una pico­na­dora i Borja Igle­sias es va sumar a la festa sig­nant el seu pri­mer gol amb la blanc-i-blava. El gallec va mar­car a porta buida després de reco­llir un refús de Neto d’un xut de Bap­tistão. Cor­nellà era una festa i Chen Yans­heng s’ho mirava tot des de la llotja pre­si­den­cial amb un som­riure d’ore­lla a ore­lla. N’hi havia per a això i per a molt més. L’afició gau­dia més que mai i es va pas­sar els últims minuts core­jant amb oles cada pas­sada dels seus juga­dors. Totes li ponien a l’Espa­nyol, que ja s’ha ins­tal·lat en l’onada d’opti­misme que ha començat a bas­tir Rubi. Només és el pri­mer tast de la tem­po­rada però és immi­llo­ra­ble. Feia temps que els segui­dors blanc-i-blaus no gau­dien tant amb un duel i és el millor par­tit des de fa mesos, per no dir anys, quant al joc des­ple­gat i el rival que hi havia davant.

L’Espa­nyol es va crus­pir el València en un par­tit en què va anar de menys a més fins a aca­bar en un estat que va dei­xar pràcti­ca­ment hipnòtica tota la seva parròquia. Un fes­ti­val de fut­bol en tota regla on tots els juga­dors van subli­mar el joc, i en espe­cial la figura de Marc Roca. El de la Gra­nada del Penedès, arra­co­nat per Qui­que, es va doc­to­rar en un par­tit gran. Ara la pre­gunta és fins on pot esca­lar l’Espa­nyol amb l’alquímia pro­po­sada per Rubi.