Rubi és un tècnic diàfan. No juga a amagar el seu discurs en barroquismes sense sentit. Ha decidit cuinar un plat ben condimentat i no utilitza qualsevol cosa sinó bons aliments. A les prèvies posa els ingredients sobre la taula i després els utilitza l’endemà a la gespa. Allà és on es veu la veritable valentia, la sinceritat sense focs d’artifici. El tècnic de Vilassar tenia decidit buscar les pessigolles a un València descomunal que ha invertit 80 milions en fitxatges en espera de treure, de nou, la bitlletera per Guedes. L’Espanyol viu en l’estretor, però Rubi ha fet de la necessitat virtut. Ha transmès als seus futbolistes que han de viure sense complexos i creure’s que poden donar més del que donen i han donat. El primer que ho pensa és el mateix tècnic i aquesta coherència ja es va veure en el seu plantejament. El potencial del València de Marcelino convidava a aixoplugar-se i desplegar tot el ventall de mesures profilàctiques. Rubi viu contra corrent. Sap que té la millor plantilla de la seva carrera a les banquetes i té al davant l’oportunitat de la seva vida. Fa el que sent i la seva alineació va ser reveladora. Sergio García per Piatti i Granero per Víctor Sánchez. Dos homes de més toc i conducció de pilota per tenir més possessió i martiritzar el València. Un canvi conceptual de joc construït amb els mateixos homes que l’any passat, tret de Borja Iglesias, l’única cara nova.

Vista la proposta de l’Espanyol, només calia posar-se el pitet per veure un duel elèctric. El matx no va defraudar. El València va començar més incisiu posant a prova Diego López. Amb el pas dels minuts, els locals es van anar consolidant en el partit gràcies a l’estabilitat dels seus migcampistes. Sergio Darder, Granero i Marc Roca movien molt bé la pilota superant les línies del rival. Fruit d’aquest domini van arribar un reguitzell de bones ocasions dels blanc-i-blaus. Sergio García va rematar una centrada lateral al travesser. Borja Iglesias va atrapar el refús, que anava a gol, però una mà miraculosa de Neto va evitar el primer. Hermoso va tornar a fer lluir Neto amb un xut ajustat. L’Espanyol va arribar amb bones sensacions al descans i l’afició aplaudia i es fregava els ulls pel magnífic espectacle que estava veient. Només faltava el gol per posar la benzina necessària per arrodonir els bons bioritmes.

Les bones prestacions del primer acte no van ser casuals. Els deixebles de Rubi van anar a més tot i començar amb un ensurt. Granero va treure sobre la ratlla de gol una rematada de Diakhaby. El central francès es va convertir en el protagonista del primer gol local en fer unes mans infantils a la frontal de l’àrea. Granero va llançar la falta, que va picar al travesser i va entrar a porteria. El col·legiat es va ajustar al VAR per acabar de decidir un gol amb suspens i correlatiu a la modernitat del futbol actual més tecnològic. L’habilitat del madrileny va tenir premi i va ser el punt d’inflexió per acabar d’endollar la rauxa blanc-i-blava. El València era un equip destarotat en mans d’un Espanyol que movia a plaer tots els registres del joc. Marcelino García Toral no sabia com canviar la dinàmica d’un partit i esgotava totes les substitucions que tenia a la mà sense trobar cap remei. L’Espanyol carburava com una piconadora i Borja Iglesias es va sumar a la festa signant el seu primer gol amb la blanc-i-blava. El gallec va marcar a porta buida després de recollir un refús de Neto d’un xut de Baptistão. Cornellà era una festa i Chen Yansheng s’ho mirava tot des de la llotja presidencial amb un somriure d’orella a orella. N’hi havia per a això i per a molt més. L’afició gaudia més que mai i es va passar els últims minuts corejant amb oles cada passada dels seus jugadors. Totes li ponien a l’Espanyol, que ja s’ha instal·lat en l’onada d’optimisme que ha començat a bastir Rubi. Només és el primer tast de la temporada però és immillorable. Feia temps que els seguidors blanc-i-blaus no gaudien tant amb un duel i és el millor partit des de fa mesos, per no dir anys, quant al joc desplegat i el rival que hi havia davant.

L’Espanyol es va cruspir el València en un partit en què va anar de menys a més fins a acabar en un estat que va deixar pràcticament hipnòtica tota la seva parròquia. Un festival de futbol en tota regla on tots els jugadors van sublimar el joc, i en especial la figura de Marc Roca. El de la Granada del Penedès, arraconat per Quique, es va doctorar en un partit gran. Ara la pregunta és fins on pot escalar l’Espanyol amb l’alquímia proposada per Rubi.