Al mig hi ha la virtut
L’essència. El triangle màgic que formen Marc Roca, Granero i Sergi Darder a la medul·lar s’ha convertit en la clau de l’èxit de l’Espanyol per dominar els partits i portar la iniciativa en el joc
“En el terme mitjà hi ha la virtut”, deia l’aforisme més conegut del filòsof grec Aristòtil. L’Espanyol, salvant les distancies entre el savi i el món del futbol, ha portat aquesta filosofia a l’extrem. La forma de jugar dels blanc-i-blaus s’entén, en gran part, per com i de quina manera interpreten els migcampistes el joc. Joan Francesc Ferrer Rubi va aterrar a l’Espanyol amb una filosofia ben clara: ser protagonistes i oferir un estil valent. En tres mesos a la banqueta el tècnic de Vilassar de Mar ha implementat a la perfecció la seva metodologia. I aquí és on els jugadors que estan a la medul·lar tenen un factor essencial per transmetre la seva idea sobre la gespa. El partit contra el Vila-real és la mostra més clara de la importància dels tres homes que es mouen per la zona ampla del camp. Marc Roca, Sergi Darder i Esteban Granero van ser titulars davant els groguets i són els migcampistes més utilitzats en aquest inici de lliga pel maresmenc. Tots tres formen el triangle embrionari que té les essències del futbol impulsat des de la banqueta.
La punta d’aquest triangle és Marc Roca. Una de les novetats del curs va ser el canvi posicional del jove de la Granada del Penedès. Roca juga al davant dels centrals i és l’encarregat d’iniciar jugada. El seu paper és clau per fer netes les transicions ofensives i donar-los la velocitat adequada. Les altres potes del triangle les formen Darder i Granero, que juguen com a interiors. Dos futbolistes que no destaquen per la seva velocitat física, però sí mental. Són els encarregats de trencar les línies del rival i buscar la connexió amb el davanters. Però aquest triangle màgic blanc-i-blau va sublimar el seu futbol en una faceta que, a primera vista, no casa amb la morfologia dels futbolistes esmentats: la recuperació. L’Espanyol va estar perfectament assentat a la medul·lar i el seu domini del guió predictiu li va facilitar la recuperació en zona alta. Això va donar com a resultat l’allau de joc al qual van sotmetre els deixebles de Rubi al Vila-real. L’ocupació dels espais a la zona ampla va ser de clar domini blanc-i-blau i aquí és on l’Espanyol es va cruspir als castellonencs. Un adversari que no va poder contrarestar en cap moment aquesta superioritat tàctica i d’anticipació. La resultant va ser un monòleg de futbol de l’Espanyol, que constantment estava fent incursions a l’àrea d’Asenjo. Funes Mori va acabar amb un maldecap terrible i amb l’únic argument de les faltes per tallar el joc de l’Espanyol.
La sala de màquines va funcionar a la perfecció i aquí hi ha l’essència del joc de l’actual Espanyol. Tres migcampistes que trenen el joc i donen infinitat de registres per buscar el joc per dins o per fora depenent de quines característiques tenen els davanters. Rubi va començar amb Sergio García i Hernán Pérez per les bandes i va acabar el partit amb Baptistão i Piatti per rematar el Vila-real amb la velocitat de l’argentí i el brasiler. Les opcions per a la davantera són diverses, però l’ànima de l’equip està a la medul·lar.
Actors secundaris