En el llarg recorregut de Joan Francesc Ferrer, Rubi, abans de seure a la banqueta del RCD Espanyol, destaca l’experiència que va tenir durant un any en el cos tècnic del FC Barcelona. Tenia 43 anys quan un amic, Tito Vilanova, el va convèncer perquè formés part del seu grup d’ajudants, la temporada 2013/14. El curs anterior ja ho havia provat, però Rubi no va voler trencar el compromís que tenia amb el Girona, a qui va estar a punt de portar a primera divisió. El cas és que el mes de juny del 2013, quan el Barça de Tito acabava de celebrar la lliga dels 100 punts, qui avui entrena l’Espanyol no va poder dir que no a la sucosa oferta del gegant blaugrana.

Vilanova, que en aquell moment acabava de superar una recaiguda en el càncer que se li havia detectat mesos abans, que no li va permetre finalitzar la temporada assegut a la banqueta, volia que Rubi, amb qui mantenia una estreta relació de molts anys, tingués un paper protagonista en el seu grup de col·laboradors. De fet, el de Vilassar de Mar era molt reconegut en la direcció esportiva del FC Barcelona, per la seva manera d’entendre el futbol, molt propera a l’estil de la Masia. Es valorava molt també la seva meticulositat, la seva capacitat de treball i el seu bon ull per analitzar els rivals. Però, sobretot, el que més agradava de Rubi eren els seus coneixements d’estratègia. De fet, després de fitxar pel Barça, ell mateix reconeixia que la seva tasca principal seria la preparació de l’estratègia.

“El Tito m’ha dit que treballarem en equip, i que jo seré un més”, manifestava també aquell 28 de juny del 2013. La resta del cos tècnic de Vilanova l’havien de formar Jordi Roura i Aureli Altimira, a més de Jaume Torras i Jordi Melero, que cobrien les baixes de Domènec Torrent i Carles Planchart, després que aquests acompanyessin Guardiola al Bayern de Munic. El cas és que, per fi, Tito Vilanova i Joan Francesc Ferrer, Rubi, havien aconseguit coincidir en un mateix projecte. I quin projecte: un Barça amb Messi, Neymar, Xavi, Iniesta, Busquets i Piqué en plenitud. El destí, però, va ser molt cruel i l’aventura va durar poc més de dues setmanes.

El 19 de juliol del 2013, només tres dies després que Tito Vilanova assegurés que es trobava perfectament, en la primera roda de premsa del curs 2013/14, Sandro Rosell anunciava que el tècnic de Bellcaire d’Empordà havia renunciat al càrrec d’entrenador del Barça per culpa d’una altra recaiguda en la seva malaltia. Un cop duríssim, davant del qual l’aleshores president va haver de reaccionar amb urgència, perquè es produïa en plena pretemporada.

Rosell, que veia en Rubi un possible substitut de Vilanova en el cas que aquest hagués de deixar la banqueta en plena temporada, no es va atrevir a apostar tan aviat pel tècnic maresmenc i va optar per incorporar un entrenador amb experiència. Per això va trucar a un vell conegut seu: l’argentí Gerardo Tata Martino.

De la nit al dia, tot el que Rubi havia planificat al costat del seu amic Tito, tot el que hauria pogut aportar a aquell Barça, se n’anava en orris. Ara li tocava posar-se a les ordres de Martino, que havia aterrat amb dos homes de confiança, Jorge Pautasso i Elvio Paolorosso. Un panorama ben diferent. En tot cas, Rubi es va guanyar de seguida el respecte del Tata i el va ajudar molt, gràcies als seus coneixements del futbol espanyol, en l’anàlisi dels rivals i en la preparació dels partits. Tot plegat va fer que, en acabar la temporada 2013/14, Andoni Zubizarreta oferís al de Vilassar de Mar la continuïtat, formant part de la direcció esportiva del FC Barcelona. Zubi el volia, principalment, per fer tasques de scouting. La resposta, però, va ser negativa. Rubi, que encara tenia un any més de contracte, hi va renunciar per tornar a les banquetes. I és allà on encara continua.