David Gallego (Súria, 1972) ha arribat avui als 100 dies en el càrrec com a tècnic de l’Espanyol. L’entitat feia públic el seu fitxatge com a nou preparador el 6 de juny i des de llavors han passat cent dies. Un període de gràcia que s’acostuma a donar a qualsevol persona pública que arriba a un càrrec. Un temps prudencial per deixar fer al nou inquilí, en aquest cas de la banqueta blanc-i-blava, que s’esgoten avui. El tècnic ha viscut aquests dies a una velocitat trepidant. Una contra rellotge a les banquetes on tenia marcat en vermell la classificació per a l’Europa League. Gallego és una d’aquelles persones passionals que es mouen pels objectius a curt termini. Una manera de motivar-se ell i també el grup de jugadors que té sota les seves ordres. L’etapa reina era arribar a la lligueta de l’Europa League i el surienc ho va aconseguir. Pel camí, el tècnic s’ha deixat aquella aura de líder terrenal que va enamorar la parròquia blanc-i-blava. “Faig 1,65 i no tinc experiència a primera divisió. Això és una realitat.” Era una de les seves respostes sinceres en la seva presentació davant els mitjans. El seu bon treball en el futbol formatiu l’ha portat a l’elit. Tot i això, el sabor amarg de la lliga ha redimensionat el seu predicament entre l’entorn blanc-i-blau. El període de gràcia és fràgil i la memòria, molt selectiva. David Gallego jugarà a Ipurua, demà, un partit d’aquells que marquen trajectòries. El joc del seu equip està sota la lupa. Tothom mirarà el duel pel microscopi per veure les millores en aquesta aturada de la lliga. Una primera bala, que no serà de fogueig, i que obrirà una marató de 7 partits en 21 dies. Un temps on el surienc ho ha de demostrar tot. Però la mesura més urgent, que ha de posar sobre la taula, és la digestió del seu estil de joc i la interpretació que han de fer els seus futbolistes. Una nova cursa contra corrent en què les pedres al camí pel desgast d’una pretemporada atípica no li serviran de coartada. El surienc lluità contra aquesta desafecció que s’ha instal·lat en bona part de l’afició. Una gran quantitat eren els mateixos que l’aplaudien en l’últim aplec de penyes a Sant Sadurní d’Anoia i que es felicitaven per haver portat un home de la casa. Ara tot semblen defectes i molts ja veuen el surienc amb cara de Tintín Márquez o Sergio González. Dos entrenadors de casa que van sortir per la porta del darrere. David Gallego lluita contra el temps i contra molts elements. És un dels peatges que es paguen massa sovint a l’Espanyol amb tècnics o futbolistes fets a casa. Sentir-los propers es confon amb calibrar les seves capacitats professionals. Però, més enllà de dèries i fòbies, els resultats i la fredor de les estadístiques són els que acaben donant crèdit als entrenadors.