“Ho tenim clar, si no encaixem cap gol, el més lògic, amb la qualitat que tenim al davant, és guanyar”, deia una veu autoritzada del vestidor de l’Espanyol. Les paraules no són de ningú que es creu superior a la resta dels seus adversaris, sinó la predisposició total d’un grup que sap i és conscient que l’ascens es treballa des de la rereguarda. El secret del lideratge de l’Espanyol s’ha fonamentat en una defensa que no ha rebut cap gol en els cinc partits de lliga disputats. És l’únic equip que no ha rebut cap gol a segona però també a primera divisió.

De fet, aquesta solidesa no és flor d’un dia, sinó que s’està construint des de la pretemporada, en què l’Espanyol no ha encaixat cap gol de jugada. Els dos gols que va encaixar en pretemporada van venir de dues jugades de córner.

Vicente Moreno és conscient que té la plantilla més àmplia i amb més qualitat de segona divisió. Aquest Espanyol és un equipàs al qual la segona li queda petita. Vista la plantilla i els noms que hi ha en nòmina és un conjunt per estar entre els deu primers de la lliga de manera tranquil·la. Però la realitat és competir a segona divisió i Vicente Moreno va advertir els seus futbolistes, des d’un primer moment, que l’esforç col·lectiu era innegociable. Ara mateix el premi gros de no encaixar cap gol se l’emporten els defenses, però el tècnic de Massanassa té el mèrit d’haver afinat una orquestra on tothom treballa. L’exemple més fefaent i paradigmàtic és la força i la constància de Sergi Darder en la recuperació. El mig balear, més amant de la possessió i del joc proactiu, ha mantingut la seva màgia amb la pilota però hi ha afegit aquell punt de força i combativitat en tasques defensives. El joc desplegat contra l’Alcorcón així ho va evidenciar; en moltes accions s’esforçava a fer la pressió alta per recuperar la pilota. Vicente Moreno reclamava que el seu equip havia de ser camaleònic. És a dir, un conjunt transversal capaç d’interpretar les diverses llengües i idiomes que es parlen a segona. Darder s’ha fet un lloc a l’onze perquè ha mutat la seva pell, l’ha modelat a la realitat de la categoria de plata, i l’exhibició contra l’Alcorcón és el paradigma elevat a norma. Si Darder corre, el jugador amb menys predisposició a l’esforç pel seu ADN futbolístic, que farà la resta? Doncs corren. No tenen cap més remei.

El futbol s’entén amb aquest moviment de peces col·lectiu. L’Espanyol sap que té qualitat, però sense esforç i entrega qualsevol equip pot passar-li per damunt. Aquest és el primer manament que ha inculcat Vicente Moreno als seus deixebles. Igualar la intensitat del rival. Després, la qualitat ha de fer la resta, però només amb un toc de geni no s’aconsegueix l’ascens. Tot el contrari. Es viu una alegria, de tant en tant, però sense assolir consistència el camí per la segona és foc d’encenalls. L’Espanyol ha après a gestionar els partits, a madurar-los, a patir i competir amb fermesa. Sap que, tard o d’hora, tindrà l’ocasió de donar una queixalada al seu rival. Només el Mallorca s’hi ha resistit. La resta dels partits han estat victòries, però les dues últimes per la mínima, contra l’Alcorcón i el Sabadell. Un missatge clar que aquesta segona es mou amb marcadors ajustats i que mantenir la porteria a zero és el primer signe positiu per treure els tres punts. L’Espanyol camina de manera ferma, però sap que no pot abaixar la guàrdia si vol assolir l’ascens.