Una muralla hermètica

“Ho tenim clar, si no encai­xem cap gol, el més lògic, amb la qua­li­tat que tenim al davant, és gua­nyar”, deia una veu auto­rit­zada del ves­ti­dor de l’Espa­nyol. Les parau­les no són de ningú que es creu supe­rior a la resta dels seus adver­sa­ris, sinó la pre­dis­po­sició total d’un grup que sap i és cons­ci­ent que l’ascens es tre­ba­lla des de la rere­guarda. El secret del lide­ratge de l’Espa­nyol s’ha fona­men­tat en una defensa que no ha rebut cap gol en els cinc par­tits de lliga dis­pu­tats. És l’únic equip que no ha rebut cap gol a segona però també a pri­mera divisió.

De fet, aquesta soli­desa no és flor d’un dia, sinó que s’està cons­truint des de la pre­tem­po­rada, en què l’Espa­nyol no ha encai­xat cap gol de jugada. Els dos gols que va encai­xar en pre­tem­po­rada van venir de dues juga­des de córner.

Vicente Moreno és cons­ci­ent que té la plan­ti­lla més àmplia i amb més qua­li­tat de segona divisió. Aquest Espa­nyol és un equipàs al qual la segona li queda petita. Vista la plan­ti­lla i els noms que hi ha en nòmina és un con­junt per estar entre els deu pri­mers de la lliga de manera tran­quil·la. Però la rea­li­tat és com­pe­tir a segona divisió i Vicente Moreno va adver­tir els seus fut­bo­lis­tes, des d’un pri­mer moment, que l’esforç col·lec­tiu era inne­go­ci­a­ble. Ara mateix el premi gros de no encai­xar cap gol se l’empor­ten els defen­ses, però el tècnic de Mas­sa­nassa té el mèrit d’haver afi­nat una orques­tra on tot­hom tre­ba­lla. L’exem­ple més fefa­ent i para­digmàtic és la força i la constància de Sergi Dar­der en la recu­pe­ració. El mig balear, més amant de la pos­sessió i del joc pro­ac­tiu, ha man­tin­gut la seva màgia amb la pilota però hi ha afe­git aquell punt de força i com­ba­ti­vi­tat en tas­ques defen­si­ves. El joc des­ple­gat con­tra l’Alcorcón així ho va evi­den­ciar; en mol­tes acci­ons s’esforçava a fer la pressió alta per recu­pe­rar la pilota. Vicente Moreno recla­mava que el seu equip havia de ser camaleònic. És a dir, un con­junt trans­ver­sal capaç d’inter­pre­tar les diver­ses llengües i idi­o­mes que es par­len a segona. Dar­der s’ha fet un lloc a l’onze perquè ha mutat la seva pell, l’ha mode­lat a la rea­li­tat de la cate­go­ria de plata, i l’exhi­bició con­tra l’Alcorcón és el para­digma ele­vat a norma. Si Dar­der corre, el juga­dor amb menys pre­dis­po­sició a l’esforç pel seu ADN fut­bolístic, que farà la resta? Doncs cor­ren. No tenen cap més remei.

El fut­bol s’entén amb aquest movi­ment de peces col·lec­tiu. L’Espa­nyol sap que té qua­li­tat, però sense esforç i entrega qual­se­vol equip pot pas­sar-li per damunt. Aquest és el pri­mer mana­ment que ha incul­cat Vicente Moreno als seus dei­xe­bles. Igua­lar la inten­si­tat del rival. Després, la qua­li­tat ha de fer la resta, però només amb un toc de geni no s’acon­se­gueix l’ascens. Tot el con­trari. Es viu una ale­gria, de tant en tant, però sense asso­lir con­sistència el camí per la segona és foc d’ence­nalls. L’Espa­nyol ha après a ges­ti­o­nar els par­tits, a madu­rar-los, a patir i com­pe­tir amb fer­mesa. Sap que, tard o d’hora, tindrà l’ocasió de donar una quei­xa­lada al seu rival. Només el Mallorca s’hi ha resis­tit. La resta dels par­tits han estat victòries, però les dues últi­mes per la mínima, con­tra l’Alcorcón i el Saba­dell. Un mis­satge clar que aquesta segona es mou amb mar­ca­dors ajus­tats i que man­te­nir la por­te­ria a zero és el pri­mer signe posi­tiu per treure els tres punts. L’Espa­nyol camina de manera ferma, però sap que no pot abai­xar la guàrdia si vol asso­lir l’ascens.