L’Espanyol està en un moment dolç, com ho indica la taula de classificació, on té el lideratge, amb 23 punts. Les estadístiques són rotundes. És l’equip que menys gols encaixa, només 1 en deu partits. Un rècord absolut en el futbol estatal, tant a primera com a segona, mai un equip havia arribat amb aquesta solidesa defensiva després de deu partits. Això denota la seva fiabilitat a la rereguarda, on Fernando Calero i Leandro Cabrera s’ha convertit en l’eix central titular habitual, i sota els pals, Diego López. “Quan es trenquen rècords vol dir que la feina s’està fent bé. Sabem que és difícil fer-ho i hi donem molt valor. Ens continuem exigint treballar en aquesta línia”, deia ahir el gallec sobre els excel·lents números defensius.

De fet, el primer precepte metodològic de Vicente Moreno era construir un equip defensiu. Créixer des de la defensa per anar projectant-se més en atac. Els primers partits de lliga (duel amb l’Albacete al marge) van ser duels sobris i amb la corretja de seguretat ben cordada per evitar ensurts. L’Espanyol arribava a l’inici de curs com un animal ferit. Calia tancar la ferida del descens, i per afavorir la cicatrització el millor bàlsam era sumar victòries, independentment de l’apartat estètic. La motxilla de les penes i els dubtes estava massa plena després del desastre anterior, i calia anar lleugers d’equipatge. La vitamina de les victòries ha anat reforçant l’autoestima dels futbolistes i, de retruc, el convenciment de la feina que s’estava fent.

Aquest primer full de ruta s’ha anat cosint com esperava Vicente Moreno, o potser fins i tot superant les expectatives del tècnic. El de Massanassa sap que té un Ferrari entre mans, el millor cotxe de tot el garatge de segona divisió, i també de gran part dels equips de primera. La pandèmia ha permès mantenir el gruix de l’equip intacte i ara calia que tots els seus deixebles remessin tots junts cap a l’ascens. El motor blanc-i-blau està carburant a bon ritme gràcies als bons engranatges, que li han permès sortir de la graella de sortida amb bona velocitat i sense perdre tracció. Un cop estabilitzat i controlat el flamant esportiu, calia posar una marxa més i demostrar que es podia gaudir del trajecte conduint a més velocitat sense sortir de la carretera en els revolts. Fins ara tothom admirava el Ferrari de Vicente com un cotxe preciós, però semblava que qui portés el cotxe no tenia la mà experta per treure-li tot el suc. El tècnic de Massanassa és un home prudent. No li agrada perdre punts del carnet, evidentment, però també a la taula de classificació. El camí estava pautat fins que es va atrevir a deixar-se aconsellar per un amic d’Artà. Sergi Darder es va posar els guants de pilot que havia lluït a Màlaga i, per moments, a Lió. De fet, el copilot de Vicente ja ho havia estat d’un noi de Vilassar de Mar, fa un parell de temporades. Va recordar temps passats i es va sentir bé. Vicente comença a gaudir de la conducció gràcies al nostre amic de ses Illes.

Aquesta nova conducció ha fet brillar una nova manera d’interpretar el joc. El Ferrari ja no era només per passejar a poques revolucions sinó que també es podia gaudir d’una conducció esportiva. Així s’ha fet en els últims dos partits, en què l’Espanyol ha elevat el seu joc contra la Ponferradina i el Màlaga. Dos duels en què Darder, a la sala de màquines, s’ha divertit pujant al Ferrari de Vicente. 14 gols en deu jornades ho certifiquen. Però Vicente comença a tenir cua per pujar al seu Ferrari. Dos nens entremaliats, que responen als noms de Raúl i Adrián, volen fer un tomb però arriben amb la intenció de pujar les revolucions de l’esportiu que tan bé està cuidant Vicente. Ell no és amant de la velocitat sense control i vol anar pas a pas. Prefereix un ritme sostingut que forçar la màquina i sortir de la carretera en el primer revolt. De moment aquesta barreja de pausa i evolució consistent li ha servit per gaudir del camí però sap que li reclamen més. El seu Ferrari és un tot terreny. Li serveix per passejar la sogra, portar els nens al col·legi i, de retruc, ja ha començat a provar-lo en petits revolts de muntanya gràcies al seu amic d’Artà. Quina serà la propera prova? Ja ho veurem, però Vicente sempre apostarà per un ritme sostingut i sense cap sotrac. Vol que el seu Ferrari arribi intacte a finals de maig i sense cap cop al seu paraxocs. Un home prudent, però el seu flamant esportiu és tan nou que encara no ha encès l’equip de so. Ha gaudit de la màgia celestial del seu motor. Què passarà quan senti la música?