Vicente Moreno (Massanassa, 1974) s’ha erigit en el gran triomfador de la temporada a l’Espanyol. El preparador blanc-i-blau tenia la difícil missió de fer retornar un històric del futbol estatal a primera divisió. El repte era majúscul i no exempt de riscos. Tot el que no fos acabar a primera seria un desastre. No hi havia marge per a l’error i sí molta angoixa en l’entorn en un any especialment delicat. Moreno va arribar al club barceloní amb el seu estret equip de col·laboradors, amb Dani Pendín com a mà dreta i Dani Pastor de preparador físic. Homes que l’han acompanyat al llarg dels seus anys a les banquetes del Nàstic de Tarragona i del Mallorca.

El preparador valencià es va trobar un equip tocat mentalment i amb l’ànima forada pels dubtes existencials. Un decaïment agreujat pel dolor d’un descens que ningú s’esperava després d’una temporada, l’anterior, en què es va tocar la glòria tornant a l’Europa League després de 12 anys. El desastre va arribar el curs següent amb un club que baixava a segona al cap de 26 anys de l’últim ascens. Vicente Moreno havia d’aplicar un electroxoc a la plantilla en l’aspecte emocional i recuperar futbolistes que havien brillat amb Joan Francesc Ferrer, Rubi, però es van perdre en un any calamitós. La qualitat hi era, però calia tornar a fer-la valdre i conferir la confiança necessària a uns quants jugadors. El més paradigmàtic és el cas de Sergi Darder. Futbolista ciclotímic que ha tornat a mostrar el seu millor futbol i en una posició on treu el seu màxim potencial: en el doble pivot i amb una visió panoràmica del camp per fer moure l’equip. Altres futbolistes també van pujar al carro de l’optimisme, com Calero, David López i Melendo, que, amb més o menys intensitat, han tingut un paper important al llarg de la temporada.

Vicente Moreno ha fonamentat l’ascens de l’Espanyol gràcies a un grup camaleònic. L’equip va iniciar la lliga de manera fulgurant amb una defensa impermeable i materialitzant les poques ocasions de gol de què gaudien els seus homes. Aquest bon començament va donar tranquil·litat per construir el seu nou model de joc i fer-lo evolucionar al llarg de la temporada. L’Espanyol va tancar l’any com a líder després de superar l’Almeria amb aquell golàs de videoteca de Raúl de Tomàs. Però la clau de l’ascens es va gestar en el tram final. El gener va ser el moment més crític: una victòria en quatre partits. Però des d’aquella derrota contra el Rayo (2-3) del 31 de gener, el club blanc-i-blau ha volat. Quan la lliga es recaragolava i les cames començaven a fer figa a la resta de competidors, l’Espanyol es va mostrar com un equip imperial, dirigit per un Vicente Moreno d’aire tranquil, pausat i carregat de flegma britànica. Un senyor ascens despullat de l’angoixa inicial.