Vicente Moreno (Mas­sa­nassa, 1974) s’ha eri­git en el gran tri­om­fa­dor de la tem­po­rada a l’Espa­nyol. El pre­pa­ra­dor blanc-i-blau tenia la difícil missió de fer retor­nar un històric del fut­bol esta­tal a pri­mera divisió. El repte era majúscul i no exempt de ris­cos. Tot el que no fos aca­bar a pri­mera seria un des­as­tre. No hi havia marge per a l’error i sí molta angoixa en l’entorn en un any espe­ci­al­ment deli­cat. Moreno va arri­bar al club bar­ce­loní amb el seu estret equip de col·labo­ra­dors, amb Dani Pendín com a mà dreta i Dani Pas­tor de pre­pa­ra­dor físic. Homes que l’han acom­pa­nyat al llarg dels seus anys a les ban­que­tes del Nàstic de Tar­ra­gona i del Mallorca.

El pre­pa­ra­dor valencià es va tro­bar un equip tocat men­tal­ment i amb l’ànima forada pels dub­tes exis­ten­ci­als. Un decaïment agreu­jat pel dolor d’un des­cens que ningú s’espe­rava després d’una tem­po­rada, l’ante­rior, en què es va tocar la glòria tor­nant a l’Europa Lea­gue després de 12 anys. El des­as­tre va arri­bar el curs següent amb un club que bai­xava a segona al cap de 26 anys de l’últim ascens. Vicente Moreno havia d’apli­car un elec­tro­xoc a la plan­ti­lla en l’aspecte emo­ci­o­nal i recu­pe­rar fut­bo­lis­tes que havien bri­llat amb Joan Fran­cesc Fer­rer, Rubi, però es van per­dre en un any cala­mitós. La qua­li­tat hi era, però calia tor­nar a fer-la val­dre i con­fe­rir la con­fiança necessària a uns quants juga­dors. El més para­digmàtic és el cas de Sergi Dar­der. Fut­bo­lista ciclotímic que ha tor­nat a mos­trar el seu millor fut­bol i en una posició on treu el seu màxim poten­cial: en el doble pivot i amb una visió panoràmica del camp per fer moure l’equip. Altres fut­bo­lis­tes també van pujar al carro de l’opti­misme, com Calero, David López i Melendo, que, amb més o menys inten­si­tat, han tin­gut un paper impor­tant al llarg de la tem­po­rada.

Vicente Moreno ha fona­men­tat l’ascens de l’Espa­nyol gràcies a un grup camaleònic. L’equip va ini­ciar la lliga de manera ful­gu­rant amb una defensa imper­me­a­ble i mate­ri­a­lit­zant les poques oca­si­ons de gol de què gau­dien els seus homes. Aquest bon començament va donar tran­quil·litat per cons­truir el seu nou model de joc i fer-lo evo­lu­ci­o­nar al llarg de la tem­po­rada. L’Espa­nyol va tan­car l’any com a líder després de superar l’Alme­ria amb aquell golàs de vide­o­teca de Raúl de Tomàs. Però la clau de l’ascens es va ges­tar en el tram final. El gener va ser el moment més crític: una victòria en qua­tre par­tits. Però des d’aque­lla der­rota con­tra el Rayo (2-3) del 31 de gener, el club blanc-i-blau ha volat. Quan la lliga es reca­ra­go­lava i les cames començaven a fer figa a la resta de com­pe­ti­dors, l’Espa­nyol es va mos­trar com un equip impe­rial, diri­git per un Vicente Moreno d’aire tran­quil, pau­sat i car­re­gat de flegma britànica. Un senyor ascens des­pu­llat de l’angoixa ini­cial.