—Quines sensacions té ara que ja forma part del primer equip?

—«En tinc més ganes que mai, però també tinc una responsabilitat més gran que altres pretemporades, quan arribava aquí des del filial per substituir algun company lesionat.»

—Canvia la mentalitat d'afrontar la temporada? Ara ha de demostrar menys que abans?

—«És diferent. Els anys anteriors em donaven aquella oportunitat i l'havia aprofitar tant sí com no, no hi havia marge d'error. Ara és diferent, estic més tranquil, però sé que m'he de guanyar el lloc i demostrar que puc tornar a ser titular.»

—Quins són els seus objectius personals per al curs vinent?

—«Espero jugar més partits dels 22 que vaig disputar l'any passat i continuar millorant, no estancar-me.»

—I en l'àmbit col·lectiu, a què pot aspirar aquest grup?

—«Tenim plantilla per fer una bona temporada i poder aspirar a alguna cosa gran, però el més important és la permanència i després ja veurem fins on podem arribar un cop l'haguem aconseguit.»

—Vostè està en les travesses per jugar amb la selecció estatal en un futur.

—«M'agrada que el meu nom soni i és un orgull ser un dels possibles substituts. Això vol dir que estic en el bon camí. Però no és una cosa en què pensi ni a a la qual dediqui gaire atenció. El primer és consolidar-me a l'Espanyol i encara em queda un llarg recorregut. Si després cau aquest premi, serà un gran orgull.»

—Quan el Nàpols va trucar a la seva porta, què va sentir?

—«Em va fer il·lusió que es fixessin en mi amb només vint partits al màxim nivell, però sempre vaig tenir clar que tinc encara un camí per fer a l'Espanyol i que no em vull moure d'aquí.»

—La seva trajectòria recent ha estat meteòrica. Sent vertigen quan mira enrere?

—«Ha anat molt ràpid. Fa un any estava a tercera. Vaig disputar pocs partits a segona B i em vaig plantar en el primer equip. Però aquesta metamorfosi no m'ha donat vertigen perquè ha estat un procés bo per a mi. Les coses m'han sortit prou bé i no em puc queixar de res.»

—A casa, què li diuen?

—«S'han acostumat al que m'ha tocat viure. Al principi veien els partits amb molts nervis. El meu primer partit va ser per oblidar. Vam perdre 0-4 a Cornellà amb el Racing i després al Camp Nou, on també van patir. Però som una família molt futbolera: el meu pare, el meu germà i els tiets. Ara ja estan més tranquils, però segueixen dia a dia les meves evolucions amb un orgull natural per tot el que m'ha tocat viure.»

—I durant les vacances, ja ha notat el pes de la fama? El reconeixen pel carrer?

—«No, per sort he pogut passejar per tots els racons i per on he volgut sense problemes. Ningú em reconeix, però millor així, i que continuï.»

—L'any més complicat per a un jugador sempre és el segon, el de la confirmació, segons diuen. Està preparat per a aquest repte?

—«Ja m'han dit molts companys que el més complicat és mantenir-se en l'elit. Molts hi arriben i pocs s'hi queden. El primer any tens més marge d'error i en el segon tens més responsabilitat. Jo només he aprovat el període d'aprenentatge i ara m'he d'exigir encara més.»

—I en què ha de millorar?

—«He de guanyar en agressivitat, perquè sóc una persona un xic massa tranquil·la al terreny de joc.»

—En el pol oposat, de què se sent més orgullós d'aquests primers passos per primera?

—«M'he demostrat a mi mateix que puc competir amb els jugadors de la millor lliga del món.»

—En aquest camí, ha descobert límits als quals no pensava arribar?

—«Sí, en certa manera és així, perquè si fa un o dos anys m'hagués preguntat si podia jugar a primera hauria dubtat perquè em faltaven moltes coses. Però, ja em veu, he tingut la sort que m'han donat una oportunitat, l'he aprofitada i ara toca no defraudar aquesta temporada.»

entRevista a víctor ruiz.