L’entorn de l’Espanyol es debat aquests dies sobre quines han de ser les aspiracions de l’equip després de tancar-se la finestra d’estiu. La parròquia blanc-i-blava sempre s’ha caracteritzat per les seves cabòries emocionals: passa per l’optimisme més intens per acabar, en pocs dies, en el pessimisme absolut. Enguany ja s’ha vist com en les dues primeres jornades es va disparar la felicitat i amb la derrota contra el Mallorca es va entomar un mastegot. Des del club tenen clar que la prioritat és assolir la permanència i viure una temporada tranquil·la després de retornar a l’elit. Discurs de mínims, per a molts, que no veuen l’Espanyol com un equip que tot just acaba d’estrenar-se a l’elit sinó com un històric.

Enmig d’aquest debat, s’eleva la figura de Vicente Moreno, que intentarà posar fil a l’agulla a la simfonia inacabada de les dues primeres jornades contra el Vila-real i l’Osasuna, en què el seu equip va oferir una gran imatge, però que es va dissoldre a Mallorca.

El tècnic de Massanassa té dies al davant per afinar l’orquestra d’una plantilla que té més potencial que la que va baixar fa un any. Ara l’equip és més versàtil, té més qualitat i està més compensat perquè hi ha més competència interna. Però el millor estímul és que els jugadors no volen viure un altre descens.