Una mica amarga, la veri­tat. Com a davan­ter el que m’agrada és fer gols i que­dar-se tan a prop no va bé. Però igual­ment tran­quil, sé que arri­ba­ran. Seguim tre­ba­llant.

Hi penso, sí. Però amb tran­quil·litat. És el que hi ha. No es pot fer res ara. Inten­tar xutar un centímetre més a dins de la por­te­ria i ja està. Els meus amics m’ho diuen: “Por­tes sis pals!” [Riu.] Però jo estic tran­quil. M’ho prenc com una anècdota.

No, no [riu]. Des­es­pe­rar-me mai. Seguir tre­ba­llant, això sem­pre.

He jugat d’extrem dret, esquerre i de davan­ter i jo sem­pre ho he dit, no me n’amago, que com a davan­ter o mit­ja­punta és on més còmode em sento. Però jugant d’extrem en aquest equip també em sento bé, inde­pen­dent­ment que hi ha moments que hem d’estar una mica més endar­rere per defen­sar, perquè després quan tenim la pilota som un equip que ata­quem molt i tenim oca­si­ons. Jo el que vull és aju­dar l’equip.

Els extrems per al mis­ter són molt impor­tants i m’exi­geix en defensa. Insis­teix en els duels, en l’un con­tra un, que el seu late­ral no em superi, estar ben situat quan no tenim la pilota..., i després quan la tenim, en atac, ser ver­ti­cal, fer mal al rival, no per­dre pilo­tes d’esquena i, òbvi­a­ment, inten­tar fer gols.

Prin­ci­pal­ment en la defi­nició i inten­tar, en comp­tes de xutar al pal, ficar-la a dins [riu]. Mol­tes coses, puc millo­rar. Tot­hom té marge de millora. El juga­dor millora contínua­ment amb els entre­na­ments i els par­tits i mai s’arriba a un nivell que ja sigui immi­llo­ra­ble. Sem­pre s’ha d’arri­bar als límits per superar-se.

Molt bonic. Al final no vam poder pujar. Va ser l’any de la covid i abans que arribés la pandèmia anàvem molt bé. Des del pri­mer dia que vaig ater­rar a Sara­gossa vaig estar molt bé; l’afició, la gent, un ves­ti­dor increïble... Vaig estar molt con­tent. Em va ser­vir molt, la cessió. Era el pri­mer cop que sor­tia de casa, lluny de la meva família i els meus amics, encara que esti­gues­sin al cos­tat, però són experiències. Vaig créixer com a per­sona i com a juga­dor.

Vaig tenir minuts. Els neces­si­tava com a juga­dor jove que era. El curs ante­rior (2018/19) amb Rubi, el pri­mer amb el pri­mer equip, anava entrant i vaig aca­bar jugant, entre lliga i copa, 20 par­tits. Encara que fos només una estona ja era impor­tant. Però en el següent (2019/20) sí que ja no vaig jugar gens i vaig deci­dir mar­xar al novem­bre perquè vaig tenir l’opor­tu­ni­tat per una lesió de llarga durada al Sara­gossa i no ho vaig dub­tar. Per a mi era impor­tant jugar, demos­trar del que era capaç i que la gent ho veiés. I a par­tir d’aquí va sor­tir tot bé.

A mi sí que em va anar bé, però jo no reco­ma­na­ria mai a ningú sor­tir de l’Espa­nyol. Perquè crec que dona mol­tes opor­tu­ni­tats als joves, s’ha vist dar­re­ra­ment que han debu­tat molts nois i és un gran club. Però també és clar que, si no tens minuts i no jugues tant com t’agra­da­ria i neces­si­tes els minuts per millo­rar, una cessió també és una bona opció. Ja li ho dic, cada cas és un món i a mi em va anar molt bé, i pot pas­sar que sur­tis i no et vagi bé o que sur­tis i et vagi encara millor que a mi. S’ha de valo­rar, però a l’Espa­nyol donen mol­tes opor­tu­ni­tats i sor­tir no ha de ser la idea dels juga­dors. Si no les tenen, paciència i a tre­ba­llar, que segur que arri­ben.

No, no en par­lem. És pas­sat i el que hem de fer és anar par­tit a par­tit i inten­tar acon­se­guir el màxim de punts pos­si­ble. La lliga està molt igua­lada; un dia gua­nyes i et poses dotzè i el dia següent perds i ets setzè. Sabem que és molt com­pli­cat. Nosal­tres ens cen­trem en el dia a dia per asso­lir l’objec­tiu.

Tots els par­tits cos­ten, però és clar que si vas amb més tran­quil·litat millor. Tant per a l’afi­ci­o­nat com per a nosal­tres. Però això és el que hi ha, nosal­tres som juga­dors pro­fes­si­o­nals, hem d’estar pre­pa­rats al cent per cent per al que passi i inten­tar acon­se­guir punts.

Al final costa, sí, perquè no tens l’experiència que pot­ser sí que tenen altres juga­dors d’haver vis­cut aques­tes situ­a­ci­ons. Però el que s’ha de fer és seguir tre­ba­llant i escol­tar els con­sells d’aquests juga­dors que han vis­cut moments com aquest. I tam­poc és la fi del món, no estem al des­cens. Òbvi­a­ment hem de gua­nyar par­tits i sumar punts i és clar que hi ha situ­a­ci­ons més maques, però així és el fut­bol i hem d’estar pre­pa­rats.

Tran­quil·litat i anar par­tit a par­tit, sobre­tot. No pen­sar més enllà del següent par­tit i menys en la clas­si­fi­cació. No estar pen­sant en què fa aquest con­tra aquest, què fa l’altre, sinó en nosal­tres. A qui més cre­gui en el seu tre­ball és a qui li anirà millor.

No. Són plan­ters que inten­ten molt jugar a fut­bol. Al final són els dos millors plan­ters de Cata­lu­nya i no hi ha gaire diferència. Sí que hi ha vega­des que el Barça porta juga­dors que són els millors del món i l’Espa­nyol no pot fer-ho. Però igual­ment l’Espa­nyol treu molts juga­dors al pri­mer equip i penso que hem d’estar orgu­llo­sos del nos­tre plan­ter.

Sí, però és pas­sat. És cert que vaig estar a prop, però ja està. No cal tor­nar a par­lar d’aquest tema. Soc a l’Espa­nyol, he tin­gut la sort de poder arri­bar al pri­mer equip, de jugar a pri­mera divisió, de pujar de segona a pri­mera i estic molt con­tent. No sé què hau­ria pas­sat si hagués anat cap allà. No hi penso, la veri­tat. Per a mi ser aquí és molt impor­tant i estic molt agraït que m’hagin donat l’opor­tu­ni­tat.

Sí, molt com­pli­cat. És un camp on els par­tits es fan molt llargs i també sabem que és un equip que pot estar per­dent i en cinc o deu minuts et pot remun­tar.

Inten­ta­rem posar-li-ho difícil, ser un equip dur, i mar­car, cons­ci­ents que com menys pos­sessió i menys opor­tu­ni­tats tin­guin millor. Hi estem tre­ba­llant.