Fa molta pujada
Espanyol. L’empat contra l’Andorra frena les aspiracions dels blanc-i-blaus d’aconseguir l’ascens directe, quan només queden sis jornades per disputar-se
Pas enrere de l’Espanyol, que veu com el gran i únic objectiu de la temporada cada vegada és més lluny. L’empat imperdonable contra l’Andorra, penúltim classificat, ha frenat les aspiracions de pujar a primera de manera directa. Els blanc-i-blaus, que tenien una oportunitat d’or per situar-se només a dos punts del líder, van acabar la jornada en quarta posició, a quatre punts del Leganés i a dos de les places d’ascens directe. L’Eibar, el Valladolid i l’Elx, equips amb els quals comparteixen objectiu, van fer els deures. La segona divisió continua més ajustada que mai, i els bitllets per a l’ascens directe són cada cop més cars. Tocarà remar, i molt, en les sis jornades que queden per disputar-se.
Des que Manolo González es va fer càrrec de l’equip el 12 de març passat, l’Espanyol no ha perdut cap duel, però tampoc ha guanyat. I amb els empats no n’hi ha prou, com s’està demostrant. En els sis partits que ha dirigit el tècnic gallec, els blanc-i-blaus han sumat quatre empats i dues victòries. Dit d’una altra manera, s’han deixat pel camí vuit punts importantíssims. El més preocupant, però, no només són els resultats sinó el pas enrere que va fer l’equip quant al joc diumenge passat. El dia que hi havia més al·licients per superar el rival, un Andorra que arribava cuer a l’Stage Front Stadium, l’Espanyol va mostrar una de les pitjors cares de tota la temporada. Va oferir uns primers 45 minuts de futbol nefastos i quan van voler reaccionar ja no hi va ser a temps. Un gol de Martin Braithwaite, l’heroi de l’equip amb 19 dianes, va salvar els mobles en un partit en què l’equip blanc-i-blau no va ser capaç de competir de tu a tu contra el conjunt del Principat. Ni actitud, ni ambició ni competitivitat. Va faltar de tot. Manolo González, després del matx, va ser el primer a reconèixer la mala actuació dels seus jugadors i no va buscar cap mena d’excusa. “Estic cabrejat. Dono gràcies a l’afició, perquè a la primera part n’hi havia per agafar-nos tots en globus i treure’ns d’allà, començant per mi. Ha estat terrible, del que havíem preparat per al partit no ha passat res. El que tingui ulls i hi entengui una mica de futbol, sap el que hem fet. Era un dia per guanyar, i en la primera part no hem fet res per guanyar el partit.” Un mal partit que ha de servir d’escarment perquè no torni a succeir. No hi ha més marge d’error.
Calendari exigent
El calendari d’aquí a final de temporada no dona treva. L’Espanyol s’ho juga tot en els propers quatre partits, en què s’enfrontarà a quatre rivals directes en la lluita per les places d’ascens directe i de play-off: l’Elx, l’Sporting, el Valladolid i l’Oviedo, situats en cinquena, sisena, tercera i setena posició, respectivament. Els dos darrers duels de la temporada seran contra l’Amorebieta i el Cartagena, que lluiten per evitar el descens; equips, també, molt temibles pel que s’estaran jugant. Aquest calendari obliga els blanc-i-blaus a posar-se les piles i oferir ja la seva millor versió. Tornar a primera és una obligació. I fer-ho de manera directa és la millor forma d’evitar un play-off en què totes les forces s’igualen. De favorit, no n’hi ha cap.