És cert que l’Espanyol no ha perdut des de l’arribada de Manolo González, però també ho és que empatar en aquesta categoria i amb els objectius ambiciosos que es marca el conjunt blanc-i-blau no serveix de gaire. Són quatre punts dels últims dotze. Cada duel que no acaba en victòria estreny encara més la lluita comprimida per pujar a primera. Hi haurà garrotades; això és evident. Per pujar directament, però sobretot per disputar el play-off. I els blanc-i-blaus s’estan complicant la vida. Veient el partit de l’Espanyol ahir contra l’Sporting, que va acabar en un pobre empat a zero, s’extreu una conclusió clara: així, costarà pujar. L’ascens directe queda a sis punts i els rivals de sota s’acosten.

La millor entrada de la temporada a l’estadi Stage Front no va servir com a arma extra per superar els asturians. L’energia insuflada durant la setmana amb l’entrenament a porta oberta i en els primers compassos del partit va diluir-se a mesura que avançaven els minuts, convertint l’energia positiva en un nerviosisme contagiós també a les cames i al cap dels futbolistes. No va ser un bon partit de l’Espanyol. És cert que els de Manolo González van entrar bé en el partit, però el ritme i el nivell van anar baixant i es van anar multiplicant les errades dels jugadors blanc-i-blaus. La producció ofensiva de tots dos equips va ser mínima: dos xuts a porteria de l’Espanyol i cap de l’Sporting. Això sí, la més clara no va anar ni entre els tres pals. Gastón va perdonar a porteria buida poc abans del descans. El jove futbolista local s’esperava la rematada de Braithwaite i no va ser capaç de dirigir la pilota al fons de la xarxa, sinó que la va enviar per sobre el travesser davant la incredulitat dels aficionats. Ja en la segona part, Braithwaite va tenir l’oportunitat més clara, però Yáñez va frenar el xut. Els asturians, a través de Queipo, van tenir el 0-1 al final. L’Espanyol es va salvar, però necessita molt més.