23 de juny del 2024. Una data que que­darà en la memòria de tota la parròquia blanc-i-blava. L’Espa­nyol, 392 dies després de caure a l’infern, va cele­brar el retorn a la màxima cate­go­ria del fut­bol esta­tal, amb un gran Javi Puado, i Manolo González, l’artífex d’un equip al qual ha acon­se­guit can­viar-li la cara en els últims mesos. La segona divisió ja és història. Fun­da­dor de la lliga, pri­mer gole­ja­dor i tot un històric del fut­bol espa­nyol amb 124 anys al dar­rere, l’Espa­nyol ha tor­nat al lloc que li per­toca. Un cop més, no es va tren­car amb la tra­dició que s’ha ins­tau­rat en aquest club. En les sis vega­des que ha bai­xat a la cate­go­ria de plata, ha acon­se­guit tor­nar a l’elit en només una tem­po­rada. La història s’ha repe­tit.

El retorn a pri­mera es va viure molt inten­sa­ment en un Stage Front Sta­dium ple fins a la ban­dera. Més de 33.000 peri­qui­tos no es van per­dre la cita. L’ocasió s’ho merei­xia. Tots ells van gau­dir i patir al cos­tat dels seus juga­dors, que s’hi van dei­xar l’ànima per acon­se­guir una remun­tada que era obli­gatòria, però gens fàcil, con­tra un Ovi­edo que volia tor­nar a com­pe­tir amb els millors 23 anys després. El xiu­let final va repre­sen­tar la cul­mi­nació d’una tem­po­rada plena d’obs­ta­cles, dub­tes i, sobre­tot, molt pati­ment. L’ale­gria des­me­su­rada i un gran alleu­ja­ment van gover­nar sobre la gespa de Cor­nellà-el Prat, que es va omplir de gom a gom. La comunió entre l’equip i l’afició va ser total. Mal­grat els alts i bai­xos de tota la tem­po­rada, l’objec­tiu del curs s’havia asso­lit. En la nit de la revet­lla de Sant Joan, la fita es volia cele­brar com cal. Ningú es va voler per­dre la festa.