La cara i la creu

La primera meitat del 2024 va estar marcada per molta incertesa. I és que el camí fins a la màxima divisió del futbol estatal no va ser gens fàcil. L’Espanyol va patir molt més del que s’esperava, amb tres canvis d’entrenador en un context ple de dubtes i dificultats. Lluitant sempre contra corrent i conscients de les nefastes conseqüències que comportaria a l’entitat blanc-i-blava continuar un any més a segona. Si no va ser així, va ser gràcies a la feina de Manolo González, que va aterrar a la banqueta del primer equip el 12 de març i, des d’aleshores, va aportar l’estabilitat i la confiança que feia falta. Va dotar el seu equip de les eines necessàries per acabar assolint l’objectiu, això sí, en l’últim sospir. L’agonia va durar fins a l’últim partit del play-off, on un doblet de Puado va permetre remuntar l’1-0 de l’eliminatòria contra l’Oviedo el 23 de juny. Aquell dia, a l’RCDE Stadium es respirava un sentiment d’alleujament, més que de celebració. Normal després d’un any de molt patiment i un objectiu entre cella i cella que s’havia d’assolir tant sí com no. No hi havia un altre camí.

Tot i el retorn a primera, l’entitat va optar en el mercat d’estiu per no invertir ni un euro en les incorporacions. Van arribar vuit futbolistes, set d’ells en qualitat de cedits i un altre, Álvaro Tejero, lliure procedent de l’Eibar. La plantilla, també amb moltes de les peces que van ascendir el curs passat, ha demostrat ser insuficient per competir a primera. Són pocs els que ofereixen garanties d’èxit en la lluita per la permanència. Manolo González, heroi en el tram final del curs passat, pot estar ara en la corda fluixa, malgrat que des del club asseguren que mantenen la confiança en el tècnic gallec, que ha hagut d’adaptar-se a un escenari de màxima complexitat i continua lluitant per treure el millor rendiment d’un grup que, de moment, no ha estat capaç de mostrar la solidesa necessària. Els resultats ho demostren. L’Espanyol només ha sumat 15 punts en les 18 jornades de lliga disputades, amb un balanç de 4 victòries, 3 empats i 11 derrotes. Els fantasmes del passat tornen a aparèixer. Un tram inicial del 2024 que contrasta però, alhora, té moltes similituds amb el del final. El patiment és el màxim denominador comú.

Els 365 dies

Si ens fixem en els números que ens ha deixat aquest any natural que acaba, l’Espanyol ha disputat un total de 46 partits oficials. El balanç no pot ser més equilibrat: 15 victòries, 15 empats i 16 derrotes. Això sí, on han aconseguit els resultats més favorables és a l’RCDE Stadium, on els periquitos s’han fet més forts i és per on passen totes les seves possibilitats. En tots aquests compromisos, han marcat 46 gols i n’han encaixat 50. Unes estadístiques que no només s’han d’atribuir a Manolo González, ja que en el primer tram d’any encara hi havia Luis Miguel Ramis a la banqueta. Si els comparem, el tarragoní supera lleugerament el gallec. Ramis va guanyar el 40% dels partits, contra el 30,6% de Manolo. A més, en va perdre un 30%, i un 36,1% l’entrenador actual. Si ens fixem en els gols, l’Espanyol va arrencar l’any fent-ne 1,3 per partit, i el tanca amb 0,95. El balanç defensiu sí que afavoreix Manolo, amb 1,08 gols encaixats cada 90 minuts, contra els 1,1 que s’encaixaven abans.

Un altre aspecte a destacar és l’aposta pels jugadors fets a casa. Probablement, més per necessitat que per convicció. Quatre dels cinc futbolistes que han acumulat més minuts a les cames són formats a La21. Omar El Hilali (3.457) encapçala una llista en què també apareixen en el podi el porter Joan Garcia (3.330) i Javi Puado (3.097). Jofre Carreras és el cinquè (2.541). En el capítol de màxims golejadors, Martin Braithwaite se situa en primera posició amb 13 dianes des del mes de gener fins a final de temporada. Puado el segueix de prop amb 12. Per acabar, també hi ha hagut relleu a la porteria, amb la consolidació de Joan Garcia en detriment de Fernando Pacheco.