«Hi ha pocs equips que fora de casa juguin com nosal­tres.» No és una frase de Pep Guar­di­ola, ni de José Mou­rinho, ni d'Alex Fer­gu­son, ni de cap dels tècnics que veiem diri­gint equips de lliga de cam­pi­ons o alçant títols a cabas­sos. És una frase de Mau­ri­cio Poc­het­tino després de la der­rota a Ano­eta. No sé si és per haver estat l'estran­ger que més par­tits ha jugat amb l'Espa­nyol, o per la mira­cu­losa sal­vació que va acon­se­guir tant sols arri­bar a la ban­queta, o per la victòria al Camp Nou després de 27 anys sense fer-ho, però la capa­ci­tat de seducció del tècnic és tre­menda. La fe que l'espa­nyo­lisme té en ell és admi­ra­ble. Tot el que ell diu, va a missa. Tanta devoció és té en l'argentí que és l'únic tècnic de l'era Sánchez Lli­bre que ha sig­nat un con­tracte de més d'un any i ara, en un temps rècord (la cin­quena jor­nada) se li ha fet efec­tiu l'any opci­o­nal. I és que tot­hom hi creu cega­ment. Diu que l'Espa­nyol juga com els àngels fora de casa i a poquíssims se'ns fa estri­dent aquesta afir­mació cop­sant que el seu equip va ser després del Tene­rife el pit­jor visi­tant el curs pas­sat i que només ha mar­cat 9 gols en els dar­rers 22 par­tits a domi­cili i ha encai­xat 15 der­ro­tes. Diu, també, en la dar­rera entre­vista a aquest diari, que el seu “és el millor Espa­nyol dels últims vint anys” i ningú s'esvera recor­dant que l'Espa­nyol, l'any pas­sat, va fer la pit­jor tem­po­rada gole­ja­dora de la història fent 29 gols en tota la lliga, uns regis­tres que ante­ri­or­ment havien supo­sat sem­pre un des­cens a qual­se­vol equip. I tam­poc ningú, sen­tint aques­tes parau­les, clama al cel cop­sant que en les dar­re­res dues dècades l'Espa­nyol ha arri­bat a dues finals euro­pees, ha alçat dues copes i ha jugat cinc vega­des a Europa.

Per decla­ra­ci­ons com aques­tes cada cop sóc menys amant de les rodes de premsa enta­ba­na­do­res dels tècnics. Tots ens por­ten a l'hort. Guar­di­ola és la bon­dat, el sant, el dis­curs política­ment cor­recte i és fidel a dir el que queda bé i no el que sin­ce­ra­ment pensa. Per Guar­di­ola no hi ha rival petit, ni juga­dor dolent, ni entre­na­dor antipàtic i totes les afi­ci­ons del tots els camps del món són les millors. Mou­rinho, munta el seu circ. Diu veri­tats com una casa, amb un to arro­gant i com­ba­tiu, però pro­voca els rivals menys­pre­ant-los, fent-se sem­pre el pro­ta­go­nista de l'escena i des­vi­ant qual­se­vol pre­gunta a la res­posta que més li convé. I Poc­het­tino és el mes­tre del màrque­ting. Amb la seva oratòria pròpia de vene­dor d'enci­clopèdies, rei­tera un dis­curs que acaba cap­ti­vant tot­hom. Jo, però, de moment em quedo amb el Poc­het­tino juga­dor. Tot un ídol a qui no puc retreure res. Com a tècnic, el temps, els resul­tats, els fets i no les parau­les em diran si em con­venç.