OPINIÓ
marc raymundo
Quan les paraules disten dels fets
«Hi ha pocs equips que fora de casa juguin com nosaltres.» No és una frase de Pep Guardiola, ni de José Mourinho, ni d'Alex Ferguson, ni de cap dels tècnics que veiem dirigint equips de lliga de campions o alçant títols a cabassos. És una frase de Mauricio Pochettino després de la derrota a Anoeta. No sé si és per haver estat l'estranger que més partits ha jugat amb l'Espanyol, o per la miraculosa salvació que va aconseguir tant sols arribar a la banqueta, o per la victòria al Camp Nou després de 27 anys sense fer-ho, però la capacitat de seducció del tècnic és tremenda. La fe que l'espanyolisme té en ell és admirable. Tot el que ell diu, va a missa. Tanta devoció és té en l'argentí que és l'únic tècnic de l'era Sánchez Llibre que ha signat un contracte de més d'un any i ara, en un temps rècord (la cinquena jornada) se li ha fet efectiu l'any opcional. I és que tothom hi creu cegament. Diu que l'Espanyol juga com els àngels fora de casa i a poquíssims se'ns fa estrident aquesta afirmació copsant que el seu equip va ser després del Tenerife el pitjor visitant el curs passat i que només ha marcat 9 gols en els darrers 22 partits a domicili i ha encaixat 15 derrotes. Diu, també, en la darrera entrevista a aquest diari, que el seu “és el millor Espanyol dels últims vint anys” i ningú s'esvera recordant que l'Espanyol, l'any passat, va fer la pitjor temporada golejadora de la història fent 29 gols en tota la lliga, uns registres que anteriorment havien suposat sempre un descens a qualsevol equip. I tampoc ningú, sentint aquestes paraules, clama al cel copsant que en les darreres dues dècades l'Espanyol ha arribat a dues finals europees, ha alçat dues copes i ha jugat cinc vegades a Europa.
Per declaracions com aquestes cada cop sóc menys amant de les rodes de premsa entabanadores dels tècnics. Tots ens porten a l'hort. Guardiola és la bondat, el sant, el discurs políticament correcte i és fidel a dir el que queda bé i no el que sincerament pensa. Per Guardiola no hi ha rival petit, ni jugador dolent, ni entrenador antipàtic i totes les aficions del tots els camps del món són les millors. Mourinho, munta el seu circ. Diu veritats com una casa, amb un to arrogant i combatiu, però provoca els rivals menyspreant-los, fent-se sempre el protagonista de l'escena i desviant qualsevol pregunta a la resposta que més li convé. I Pochettino és el mestre del màrqueting. Amb la seva oratòria pròpia de venedor d'enciclopèdies, reitera un discurs que acaba captivant tothom. Jo, però, de moment em quedo amb el Pochettino jugador. Tot un ídol a qui no puc retreure res. Com a tècnic, el temps, els resultats, els fets i no les paraules em diran si em convenç.